Els nombrosos jaciments arqueològics existents pertot arreu del terme palesen l’ocupació del seu territori per les diverses civilitzacions que, des de l’edat del bronze, s’han succeït al llarg de la història. Precisament dels romans prové la paraula torrensque, referida al barranc que passa junt al nucli urbà, deriva amb el temps a l’actual nom de Torrent. També els àrabs han deixat la principal empremta de la seua presència en la Torre que s’alça a la plaça Major. Arran de la conquesta cristiana de 1238, Torrent esdevingué un senyoriu de l’orde de l’Hospital, que fou repoblat de cristians mitjançant l’atorgament d’una carta pobla l’any 1248. Els monuments més importants són l’església parroquial que, construïda al segle XVI, actualment es mostra com

un edifici barroc com a conseqüència de les reformes del segle XVII. A la mateixa plaça de l’església s’ubica la Creu de Pere Mora, del segle XVIII. De les antigues ermites que hi havia, únicament queda en peu la de Sant Lluís Bertran, construïda al segle XVII, i la de Sant Vicent Ferrer, del segle XVIII, al Mas del Jutge.

 

 

A la primeria del segle XX Torrent era el poble més gran de la comarca amb 8.561 habitants. El 1940 ja se superaven els tretze mil. Però a partir, sobretot, de la dècada dels cinquanta es va disparar aquest creixement demogràfic per l’arribada d’immigrants procedents de comarques de l’interior de la Comunitat Valenciana i d’altres regions deprimides de l’Estat espanyol, davant la gran demanda de llocs de treball com a conseqüència del fort desenvolupament industrial. Així el 1980 Torrent superava els cinquanta-dos mil habitants, i en el darrer padró de 1995 se’n comptabilitzen 61.323.

 

Aquest fort creixement demogràfic ha deixat una empremta negativa en el paisatge urbà de Torrent com a conseqüència d’un creixement desordenat durant els anys seixanta i setanta. Per solucionar el problema de la manca de vivendes es van construir alguns barris de cases barates per a treballadors amb una mínima planificació, tot i comptant amb el suport de diverses institucions: Sant Gregori, el Barri del Rector, el Poble Nou, la Sagrada Família… en són exemples significatius. Tot i això la demanda continuava sent superior a l’oferta, motiu pel qual, davant la incapacitat de l’ajuntament per organitzar aquest fort creixement, es deixà la solució en mans de la iniciativa privada. Els resultats han estat evidents: especulació, manca d’infraestructures i d’espais d’ús públic i un creixement anàrquic mancat de planificació, que ha incidit de forma irreversible en la imatge del poble. A partir dels huitanta, amb la dotació de més recursos i competències, l’ajuntament ha redactat un pla d’ordenació urbana per a ordenar el creixement i dotar la ciutat de les infraestructures necessàries. L’obertura de l’avinguda del País Valencià el 1928 ha fet que tot el creixement urbà s’haja dirigit en aquesta direcció. Per això a hores d’ara ambdós nuclis es troben pràcticament units.

 

Fins als darrers anys, Torrent, a igual que altres poblacions de la comarca, ha patit les conseqüències del desfasament entre una xarxa viària construïda a la primeria del segle XX i el notable creixement urbà experimentat durant les darreres dècades. Però els problemes de trànsit s’han vist alleugerits notablement amb la connexió al Bypass en 1992 i la construcció de l’autovia Torrent- València en 1993. A més, l’execució progressiva de les obres del corredor comarcal facilitarà dins de poc les comunicacions entre els diferents pobles de la comarca, trencant així una tendència secular d’aïllament respecte dels nuclis veïns afavorida per una xarxa radial que establia el seu centre a València. A més, des del 1893, Torrent es comunica mitjançant una línia de ferrocarril de via estreta que des de Vilanova de Castelló aplega a Picassent i, passant per Picanya i Paiporta, arriba a València. La seua connexió a la xarxa del metropolità en 1988 ha possibilitat que en uns vint minuts es puga accedir des de Torrent a qualsevol punt de la capital, amb una freqüència de trens cada set minuts.

 

 

Durant aquest segle Torrent ha esdevingut el centre d’estiueig de la comarca per excel·lència, ja que s’han aprofitat les zones més altes situades cap al ponent del terme per construir urbanitzacions on els habitants de València i de la seua àrea metropolitana han establert la segona residència. Aquesta tendència va començar a la primeria del segle XX quan molta gent de la burgesia de València va aprofitar les pinades del Vedat per edificar els seus xalets, on es troben representats els principals estils arquitectònics aleshores vigents: modernisme, eclecticisme, art decó, cubisme, etc. Però va ser sobretot a partir de la dècada del seixanta quan es consolida el Vedat com a lloc de residència, sobretot per l’accés de les classes mitjanes a les segones residències. Aleshores, per satisfer aquesta forta demanda, es construïren noves urbanitzacions a altres llocs del terme: Tros Alt, Monte-Real, Calicanto, Santo Domingo… Però l’absència d’una planificació urbanística adequada va permetre que durant la dècada dels setanta pertot arreu del terme proliferaren xicotets nuclis de casetes d’estiueig construïdes de manera il·legal arran de la fragmentació de parcel·les de cultiu, sense cap tipus de planificació i mancades de les més mínimes infraestructures, la situació dels quals ha tractat de regularitzar l’actual PGOU. Als darrers anys, com a conseqüència de la notable millora de les comunicacions, molta gent està fixant la seua primera residència en aquestes urbanitzacions, tot fugint de les incomoditats de les ciutats, però tenint prop els seus serveis. Dins aquesta tendència s’emmarca la notable proliferació de vivendes unifamiliars, generalitzada en la majoria dels pobles de la comarca. A Torrent la seua construcció s’ha concentrat al Vedat, motiu pel qual s’hi van introduint les conseqüències negatives de les ciutats, com ara l’especulació del sòl que es manifesta, sobretot, per l’augment del volum edificable de les parcel·les en detriment d’una desaparició generalitzada de les masses vegetals autòctones que han configurat la seua imatge característica.

 

Històricament, l’economia de Torrent s’ha fonamentat en el cultiu del secà. Tot i que es troba situat dins l’Horta Sud, cap a finals del segle XIX un poc més del sis per cent de la superfície cultivable rebia aigua per al reg. A més era al secà on el llaurador tenia la propietat de la terra, ja que a l’horta bona part dels camps estaven en mans de classes rendistes que arrendaven el seu usdefruit a llauradors locals. Dins el secà es cultivaven cereals, garroferes, oliveres i vinyes. En 1901, un 54% dels veïns treballaven al camp.

 

Però per tot aquest segle el regadiu ha anat guanyant lloc progressivament, i els cultius tradicionals han sigut substituïts sobretot pel taronger. A partir de la dècada dels cinquanta van començar a transformar-se els camps situats al ponent de la població gràcies a la perforació de pous i la constitució de comunitats de regants. Així en 1966 el regadiu ocupava ja un 29% de la superfície agrària del terme, un 60% del qual ja es trobava plantat de tarongers. En 1970 el nombre de treballadors del camp havia descendit fins al 13% com a conseqüència d’un transvasament de mà d’obra cap al desenvolupat sector industrial. Aquesta circumstància ha estat la causa fonamental perquè actualment una part important de les explotacions del terme siguen propietat de forasters.

 

Posteriorment, en una nova empenta protagonitzada sobretot a partir de la dècada dels huitanta, s’han transformat aquelles terres situades més a l’interior del terme on l’orografia del terreny és més abrupta, gràcies a la millora en els tractors i la introducció del reg localitzat. D’aquesta manera, en 1995 el regadiu assoleix el 68%, dins el qual el taronger ocupa el 66.5% de les terres. Per tot això, en poc més de cinquanta anys el paisatge agrari de Torrent ha experimentat una transformació total de la seua imatge.

 

 

A Torrent, tradicionalment s’han desenvolupat un bon nombre d’activitats productives: aiguardent, xocolate, calcer, conserves, oli, mestres d’aixa, boters… El 1901 la població que treballava en aquest sector representava el 16%. Però a partir de la dècada dels cinquanta algunes d’aquestes activitats, com ara la producció de vins i aiguardents, els mestres d’aixa i els boters, van anar desapareixent per no poder adaptar la seua producció a les noves necessitats d’una societat en transformació. Tanmateix, les altres activitats esmentades que nasqueren en xicotets tallers familiars varen anar a poc a poc modernitzant-se fins a convertir-se en grans indústries durant la dècada dels seixanta i setanta. A més s’obriren pas noves activitats com ara els bronzes i el moble. Així el 1970 el sector industrial donava ocupació a un 64% de la població. La progressiva conversió en grans empreses d’alguns tallers familiars localitzats dins el nucli urbà, va obligar a traslladar els centres de producció. El lloc elegit va ser la carretera del Mas del Jutge, a les voreres de la qual a poc a poc s’anà conformant un polígon industrial, tot i mancant de planificació i de les més mínimes infraestructures.

 

La crisi dels setanta va afectar moltes d’aquestes grans empreses, que hagueren de tancar en no poder adaptar les seues estructures a la nova orientació de l’economia. Però amb l’expansió dels huitanta van sorgir un bon nombre de xicotetes i mitjanes empreses amb una orientació més diversificada. La construcció del Bypass en 1992 i la connexió amb la carretera del Mas del Jutge ha col·locat el polígon industrial en una situació de comunicacions molt favorable, fet que n’ha motivat un important creixement. Per a solucionar els problemes anteriors s’ha redactat un pla d’ordenació i actualment estan executant-se les obres d’urbanització.

 

El sector serveis ha tingut tradicionalment un pes molt important per atendre la demanda del gran nombre d’habitants que s’han concentrat als pobles de la comarca i sobretot a la capital. Granerers, transport i venda ambulant de gelats i fruites eren les ocupacions més importants de la gent que mancava de terra. En 1950 aquest sector ocupava el 26% de la població, que amb la forta embranzida industrial va descendir al 17% en 1970. Actualment el seu pes ha augmentat com a conseqüència de la consolidació de la industrialització.

 

A Torrent hi ha un bon nombre de xicotets comerços, però actualment el seus propietaris es troben preocupats davant l’amenaçadora proliferació de grans superfícies al voltant de la ciutat de València. Però tot i això, sembla que la instal·lació d’un d’aquests centres a Torrent no ha tingut una influència negativa per al comerç local, ja que encara en els hàbits de consum dels habitants de la comarca continua pesant la capital, situació que s’ha agreujat sobretot amb la millora de les comunicacions. Però tot i que Las Américas no ha tingut l’acceptació que s’esperava en l’àmbit comercial, sí s’ha consolidat com a centre d’oci i esbargiment que, amb un bon nombre de cafeteries, cinemes, pizzeries, karaokes, búrguers i disco-pubs, està reemplaçant la zona tradicional del carrer del Pare Méndez.A més, al Vedat es concentra una bona oferta de restaurants per a tots els gusts i butxaques.