El municipi de Sedaví està envoltat pels termes de la ciutat de València, situada a 6 km al nord, Alfafar i Llocnou de la Corona, sobre una superfície totalment plana, la qual ocupa 1,93 quilòmetres quadrats i a un metre d’altitud sobre el nivell de la mar Mediterrània.

 

No hi ha dades de l’existència de població ni restes arqueològiques abans de la dominació àrab, és a dir, durant la romanització per exemple o més enrere.

 

L’Albufera s’estenia molt més enllà de la superficie que ocupa actualment i donava lloc a zones humides com els aiguamolls, on no era possible l’assentament de població humana. Sedaví, en aquella època, era una d’aquestes zones.

 

Però a poc a poc, la dessecació dels aiguamolls i el dipòsit de sediments d’origen al·luvial d’aquestes

terres es varen convertir en terres adequades per a conrear cultius de tota mena amb possibilitat d’habitabilitat de gent vinguda d’altres poblacions properes.

 

 

És durant la dominació àrab quan una família es va assentar a les nostres terres i va construir una alqueria, paraula que deriva d’un nom àrab, com quasi totes les paraules de la nostra llengua que comencen per al-. A partir d’aquesta família va començar el natural creixement de la població.

 

El que no està massa clar és l’origen del nom de Sedaví. L’escut anterior a l’actual al·ludia un nom compost per Seda- (una madeixa de seda) i – vi (un penjoll de raïm), ja que es referia a les vinyes i moreres que hi havia amb anterioritat. Aquesta denominació ha sigut descartada per investigacions posteriors per les connotacions negatives, almenys del vi, que tenia i té per a la religió musulmana. (Vicente Ruiz Monrabal. Sedaví, poble de l’Horta, 1985). Aquest estudiós defensa la teoria que la paraula procedeix de l’evolució del terme Beniçidavi, el qual ja consta en el Llibre del Repartimentdel rei Jaume I, en què apareixen les

donacions del rei als cavallers que l’havien acompanyat i ajudat en la conquesta de València. Ja tots sabem que el terme beni significa en àrab ‘fills’. L’altre terme çidavi, i segons les informacions rebudes, “Xàtiva”:

fills de Xàtiva al·ludint als primers pobladors del nostre territori. L’evolució fonètica, al contrari que altres noms com ara Benetússer, fa perdre beni. L’altre terme, çidavi, evoluciona fins a l’actual Sedaví. Altres mantenen la idea que el nom Sedaví té origen en la proximitat del poble a la carretera València-Xàtiva. El que és clar és que hi ha una vinculació d’una o altra manera amb la ciutat de Xàtiva.

 

 

L’escut actual del poble mostra la mitja lluna, d’origen àrab, la creu com a poble cristià i la corona daurada símbol de l‘antic regne de València.

 

Els primers pobladors del nostre poble van ser àrabs, en ser repartit el nostre territori, ocupat llavors per musulmans, entre cavallers conqueridors. Vestigis àrabs podrien ser les diferents séquies, típiques construccions àrabs, que creuaven el poble, per abastir els camps de cultiu, com la séquia del Braç

Nou, principalment. No podem oblidar l’alqueria de Ruix i l’antic “Castell” de formes totalment àrabs inclosa la torreta, que estava situat al final del carrer d’Antoni Tarazona i podeu observar en la fotografia. Però és durant els anys 60 que comença la immigració i el desenvolupament de la indústria. Malauradament s’enderroca el Castell o Palau Ducal per la implantació de finques de diverses alçades. Aquest castell va ser habitat pels diferents senyors de Sedaví, però almenys, amb els canvis i restauracions naturals, molts el vam conéixer i, si més no, se’n conserven fotografies de gran valor històric per al nostre poble.

 

En el Llibre del Repartimentdel rei Jaume I el Conqueridor apareixen les donacions que va fer de terres de l’antic Sedaví als cavallers de Lleida, Octavius i Pere Lenda.Tot açò ocorria al segle XIII, any 1239. Des d’aleshores fins al segle XVIII la vida del poble transcorre de manera tranquil·la i sense esdeveniments importants, ja que Sedaví era una alqueria en principi, i després va passar a ser un lloc amb cases o barraques situades en tres carrers amb pocs habitants i dedicats al conreu dels camps.

 

És a partir del segle XV quan Sedaví apareix com a senyoriu fins al segle XVIII mitjançant els documents anomenats capbreus; els successius senyors de Sedaví van adjudicant parcel·les de terra i cases als habitants. Però al mateix temps, aquests devien vassallatge i l’abonament d’impostos que servien per a pagar les despeses de serveis i obres al poble. No hi mancaren tensions entre els habitants i els senyors.

La família Barrades posseïa la majoria de terres del poble des del segle XVI. El desé senyor de Sedaví va introduir la devoció de sant Torquat, i alhora ens donà un gran quadre del sant que es conserva a l’església parroquial. (M. Sospedra. A un santo desconocido: San Torcuato, 1999). Potser les tensions, el desconeixement i l’arrelada devoció a la Mare de Déu del Roser, provocaren que l’atenció dels feligresos a St. Torquat com a patró del poble fóra quasi ignorada. Durant l’últim terç del segle XX s’ha iniciat, si més no, el coneixement i la celebració d’aquest sant com a patró del poble.

 

 

El culte a la Mare de Déu del Roser comença a l’ermita situada a la partida de San Clemente, anomenada l’ermita del Roser, ja que hi estava la imatge de la Verge de l’Aurora que visitava les cases dels habitants. Una vegada construïda l’església actual, es va traslladar aquesta imatge al nou temple, per l’any 1802. Després la imatge rebia homenatge amb el cant del Rosari tots els primers diumenges de mes, recorrent els carrers del poble. Aquest nou temple, d’estil neoclàssic, depenia aleshores i segons Teixedor (1895), de la parròquia de Sant Nicolau, Bisbe, de la ciutat de València.

 

 

Ja a finals del segle XIX i les primeres dècades del segle XX, començaren a desenvolupar-se a Sedaví diverses indústries i comerços familiars amb una població que no passava dels 3.000 habitants.

A més a més sorgiren associacions culturals i religioses, així com polítiques. L’any 1919 es va fundar la primera Banda de Música de Sedaví amb seu social, la qual es va enderrocar per fer un edifici modern on es pogueren realitzar les activitats pròpies d’una societat cultural i musical. La Banda de Música ha aconseguit molts premis al llarg dels anys de funcionament, prova de la qualitat i dedicació dels seus components i dirigents. Uns anys després, l’any 1926 es va fundar el Casino de la Plaça, però pels anys 60 es va construir un edifici de nova planta per substituir l’antiga. Per aquestes dates també són inaugurades les Escoles Nacionals i la nova plaça. És així com Sedaví es constitueix en poble amb estructures socials i culturals bàsiques per afrontar el seu futur com una comunitat ben estructurada.

 

Fins a l’any 1936, Sedaví també es va veure envoltat pels canvis i turbulentes evolucions de principis del segle XX, i s’hi formaren dos bàndols socials: “els Guirros” i “els Mantellines”. Però, fins i tot durant la Guerra Civil, mai no hi hagué venjances ni cap tipus de comportament que provocara el trencament irreconciliable de la societat. Després de la guerra de 1936-39 es va perdre aquesta divisió i només en va quedar el record dels més vells. En aquest sentit, Sedaví va ser exemple d’actitud tolerant i pacífica. Pense que el nostre poble, sempre i en l’actualitat, no és conflictiu en aspectes socials greus i gaudeix d’uns avantatges de tranquil·litat de poble, però que alhora està ben comunicat amb grans centres comercials i amb la capital de la província.

 

Finalitzada la guerra l’any 1939, també el nostre poble es ressent de les penúries i escasseja de béns econòmics, socials i culturals com altres pobles. La dècada dels 60 marca la industrialització accelerada de Sedaví, en especial la indústria del moble: plantes baixes i naus industrials es dediquen a aquesta tasca i altres relacionades. Al mateix temps, l’increment demogràfic de la població a causa de la immigració procedent principalment d’Andalusia, Castella i Aragó és un factor determinant en el desenvolupament econòmic del nostre poble. L’augment de la població provoca en aquests anys la construcció de dues barriades: Sant Torquat i la Mare de Déu del Roser. Varen ser l’inici imparable de noves construccions d’edificis per a acollir nous habitants fins a arribar als més de 8.000 actuals. Les primeres onades d’immigrants, en general, adquiriren el valencià en el nostre poble com a gest d’incorporació sencera a la terra. Però en aquest punt, he d’afegir que l’anul·lació dels Furs per Felip V incidiren des de llavors en la nostra llengua: els documents religiosos, administratius de l’ajuntament i els actes públics varen ser implantats en castellà. Sols el poble i en l’àmbit oral va transmetre la llengua de pares a fills. Però actualment la situació de la nostra llengua, malgrat la Llei d’Ús i Ensenyament, encara sofreix la minorització i l’escassa dignificació que li pertoca en tots els àmbits, per la moda castellanitzant i l’escassa implicació de sectors significatius de la societat.

 

L’únic monument amb una significació social i antiguitat és l’església parroquial. La restauració iniciada fa més de 10 anys ressalta la bellesa especial d’aquest edifici neoclàssic, encara que fou construït en una època de tendències barroques, com es pot comprovar en edificis de pobles del voltant. El seu constructor, Vicent Gascó, considerat l’autèntic reformador de l’arquitectura valenciana del seu temps, va crear un interior brillant i teatral, gràcies a l’ús de l’estucat amb uns clars criteris arquitectònics. La nau central està separada de les dues laterals per columnes jòniques. A més a més, hi ha columnes encastades al voltant de tot el temple. La volta de la nau central està decorada amb símbols del Rosari. L’estucament de tota l’església és l’anomenat “venecià”, el qual li dóna un aspecte de marbre.

 

 

En aquest sentit, enguany s’han celebrat 200 anys de la construcció del temple i 100 anys de la declaració de parròquia per l’arquebisbat de València l’any 1902. El 5 de setembre de l’any 2002 s’hi varen soterrar les despulles del primer rector de la parròquia, Mn. Manuel Ríos. Com a conseqüència de la celebració de la Coronació Pontifícia de la Mare de Déu del Roser, s’ha declarat any jubilar fins al 7 d’octubre del 2003. Durant aquest any es portaran a terme diverses activitats amb la finalitat de celebrar amb solemnitat aquesta data.

 

El nostre poble ha manifestat el seu esperit religiós en les manifestacions litúrgiques, com ara les processons de la Mare de Déu del Roser, el Corpus Christi i el combregar d’impedits, així com les festes de carrer.

 

Amb motiu de l’any jubilar 2000 i començament del tercer mil·lenni, es va estrenar una anda-templet per a processonar la custòdia. Aquesta custòdia és un patrimoni valuós que es conserva des del segle XVIII a l’església. L’anda-templet, de quatre metres d’alçada, consta de tres parts ben diferenciades, però la principal és la capelleta on es col·loca la custòdia: la rodegen per una banda els quatre evangelistes, per una altra banda els patrons, i al voltant de l’anda apareixen els principals moments de la vida de Jesucrist, dins de quadrets, repussats d’or i plata. Milers de pètals són llançats al pas de la custòdia durant la processó que té lloc el dia del Corpus Christi.

 

Les festes populars i patronals a la Mare de Déu del Roser i Sant Torquat se celebren la segona quinzena de setembre i són organitzades per l’Ajuntament. Antigament eren els clavaris qui any rere any feien aquestes festes. Hui, i de tant en tant, sorgeixen clavaris i/o clavariesses que hi col·laboren. Les activitats tradicionals de fa més d’un segle que millor es conserven en les festes són les cercaviles, els festivals de música, els focs artificials i els actes religiosos. Però per a les celebracions especials de l’any pròxim, un nombrós grup de clavaris de tota mena estan preparant l’exaltació de les festes.

 

 

Com a fruit lògic del pas del temps i conseqüència dels canvis de vida, les festes de carrer o d’altres religioses que se celebraven, especialment a l’estiu, han desaparegut o s’han unit a les festes patronals. En aquest sentit, les festes de carrer dedicades a sant Roc, com a festes de carrer, ja se celebraven a les acaballes del segle XIX. Actualment són les úniques festes de carrer i tenen lloc la darrera setmana d’agost. Per altra banda, i malgrat que Sedaví no ha tingut tradició fallera, des de fa alguns anys han quallat dues comissions falleres: Sant Torquat i Bressol del Moble, les quals reviuen l’art, el foc, la pólvora… com a bons fallers, cada mes de març de cada any.

 

Coincidint amb l’expansió urbanística i industrial es creà la Biblioteca Municipal, una nova escola al costat, una piscina junt a una pista poliesportiva, i es construeix un nou ajuntament en lloc del ruïnós anterior.

 

Actualment, any 2002, el nostre poble presenta un estat econòmic, industrial, social, professional, cultural i urbanístic molt diferent dels anys de l’expansió econòmica. Per una banda, i a partir de la transició democràtica, han sorgit al poble tota mena d’associacions culturals, esportives, musicals, festives, fet que demostra la viva participació dels seus habitants en activitats del poble i possibilitats d’involucrar persones de totes les edats. Per una altra banda, l’activitat industrial del moble dels anys 70 s’ha reduït i s’ha substituït per l’augment d’activitats del sector serveis. Malgrat això, Sedaví encara és conegut fora del nostre territori per la qualitat dels seus mobles i la fama dels seus embotits, en especial les botifarres.

 

L’any 1999, i amb motiu de la celebració dels 20 anys d’ajuntaments democràtics, l’Ajuntament del poble va publicar un llibre que informa sobre molts objectius aconseguits en tots els àmbits amb el beneplàcit i manifestació de totes les forces polítiques, religioses, culturals, socials, econòmiques. Sedavinecs i sedavinenques de tota mena varen coincidir majoritàriament en l’augment del benestar social.

 

 

Sedaví, durant els últims anys, ha aconseguit desenvolupar molts projectes que altres pobles no han pogut. La gestió democràtica del govern municipal ha suposat per al poble arribar a oferir una resposta pública a l’ensenyament amb tres escoles públiques i un institut. La plena alfabetització i l’augment notable ’universitaris mostra el nivell cultural que s’hi va aconseguint.

 

En l’àmbit urbanístic cal ressaltar noves zones enjardinades i amplis parcs amb noves vies de comunicació que fan que Sedaví no quede aïllat de les poblacions del voltant, malgrat que el nostre poble té el mateix transport públic que fa molts anys. El Poliesportiu, el nou Ajuntament i el recentment iniciat Centre de Salut són reptes que contribueixen perquè els ciutadans augmenten la seua qualitat de vida.

 

Sedaví és un poble de l’Horta Sud, però ja no és un poble d’horta. Potser no tenia massa horta per a poder conservar-la i així fer front al desenvolupament urbanístic i industrial. Actualment, la superfície conreada mobilitza menys del 5% de l’ocupació del poble. Però no és alié als problemes que envolten tots els pobles de l’Horta, i de l’Horta Sud en particular. A l’abast de les seues possibilitats, il·lusió i voluntat hauran de posar les forces polítiques i vives del país per a solucionar els problemes de la desaparició de l’horta i la contaminació dels pobles, un preu que la societat paga pel progrés i la modernitat aconseguits.