Beniparrell
passat i present
“Beniparrell no és el poble on jo vaig nàixer, però sí que és el poble on m’he criat, on ha viscut una part dels meus avantpassats, on viu la meua família i on visc jo actualment. És precisament per aquest lligam tan fort que les línies que tot seguit llegireu no estaran exemptes d’un cert grau de subjectivitat que, conscientment,no he tractat d’evitar.”
Si observàrem Beniparrell ara mateix amb un microscopi, se’ns mostraria com un llibre obert, però mal escrit, farcit de contradiccions, errades sense sentit i amb un munt de mancances que haurien d’estar i no hi són. No obstant això, al mateix temps, entre aquests esglaons torts, un bon observador hi trobaria una singularitat captivadora amb un ampli ventall de possibilitats per aprofitar i desenvolupar.
Tanmateix, si el buscàrem mitjançant un telescopi, podríem arribar a la conclusió que Beniparrell no existeix. Fins i tot en alguns mapes oficials del País Valencià, no hi apareix! Per sort, ja sabem tots que això no és així. Beniparrell ocupa un lloc petit que hom pot localitzar en l’espai amb les següents coordenades: 39° 23’ de latitud nord i 0° 25’ de longitud oest.
Malgrat aquestes particulars matisacions, la realitat s’imposa i hem de reconéixer que Beniparrell és un poble realment menut, d’uns escassos 3,67 km2. Situat gairebé al cor de la comarca de l’Horta Sud, el seu terme municipal limita amb els pobles veïns de Silla pel sud i l’est, Alcàsser a l’oest i Albal al nord. Amb les particularitats pròpies d’estar en la zona marjalenca dels voltants de l’Albufera, aquesta constitució plana, amb un relleu tan suau que es fa quasibé imperceptible –estem a uns 7 metres per damunt del mar–, conté sòls formats per margues del neocé, gresos i roques calcàries. Són igualment importants les argiles roges i els sediments provinents de les inundacions que, històricament, ha patit la nostra zona. En la memòria d’alguns vindrà segurament la riuada del 1957, que afectà especialment el poble, amb notables pèrdues materials i sobretot personals, impossibles d’oblidar per als qui la van viure.
De la vegetació natural típica, poc en podem dir perquè els diferents interessos agraris i la salvatge industrialització que ha patit el nostre terme municipal al llarg del passat segle XX s’ha encarregat de fer desaparéixer qualsevol vestigi dels carrascars, oliveres, camps de blat, vinyes, figueres i moreres que hi havia pertot arreu. D’aquestes sols en queden actualment alguns exemplars, aïllats i fantasmagòrics, que resisteixen heroicament les successives embranzides urbanitzadores, com ara l’olivera de les antiges escoles municipals, actualment desaparegudes i convertides en Casa de la Cultura, i que deu tindre, si fa no fa, més de cent anys.
La nit del temps
Pel que fa a la trajectòria de Beniparrell al llarg de la història, primer que res volem dir que no hi ha fins al dia d’avui cap investigació publicada sobre aquesta qüestió, malgrat l’interés personal per encetar una sèrie d’estudis i publicacions al respecte.
Per aquest motiu, i davant el risc de caure en una mera descripció de fets importants, he decidit tractar breument tres moments que he considerat significatius al llarg del temps en la història de Beniparrell. Aquests constitueixen, al meu parer, fites clau i han marcat la trajectòria dels beniparrellans des d’una perspectiva més estructural que no pas conjuntural. En primer lloc, els orígens del poble cristià al segle XIII, a partir de la donació del rei Jaume I a Arnau de Romaní. En segon lloc, la fundació del convent carmelità en el segle XVII, autèntic estructurador del nucli urbà actual, i, finalment, la segregació de Beniparrell del poble d’Albal, després de les protestes reiterades dels seus pobladors a la darreria del segle XIX, moment important per al sentiment d’identitat i pertinença a un lloc i per la cohesió i coherència demostrada pel conjunt de la comunitat rural davant la situació esmentada.
Pocs beniparrellans saben que el nostre poble apareix en els documents reials de Jaume I, referents a la conquesta de les terres valencianes al segle XIII, com una antiga alqueria musulmana. Encara que apareix citat l’any 1244 en el document de compra d’Albal per part del Capítol Catedralici de València, la primera constatació documental que tenim referent a Beniparrell data de l’any 12581. És aquest un text curt però de vital importància perquè podem considerar-lo com l’acta de
naixement, a falta de carta de poblament, del Beniparrell cristià. Jaume I atorgà en agraïment pels serveis prestats durant la conquesta a Arnau de Romaní, l’alqueria de Beniparrell.
Arnau de Romaní era un jurista provinent de Bolonya, que va desenvolupar càrrecs importants a la cort de Jaume I com ara el de batle general del regne en 1257, o el de justícia en 1258, formant part de la primitiva noblesa del regne. Gràcies a la gratitud del rei va anar configurant un ampli patrimoni territorial, entre el qual s’inclou la senyoria de Beniparrell,3 vinculada al llinatge des de 1268. És en aquest any quan Arnau va aconseguir del monarca l’exempció del pagament dels tributs i dels drets reials de Beniparrell, i progressivament de totes les seues altres propietats: Sagunt, Riba-roja, l’Olleria, Russafa, Alzira, l’Alfàndech, Xàtiva, Pego, Gandia i Vilallonga. La gràcia reial arribarà a tal punt que en 1275 aconseguirà que tots els seus vassalls, cristians i musulmans, dedicats al comerç estigueren exempts de pagar lleuda i peatge en tot el regne de València.
Arnau va ser el primer senyor cristià del poble, però d’aleshores ençà molts han estat els propietaris d’aquest petit llogaret. En 1297 és venut al convent de Portaceli, sent-ne prior Bernat Nomdedéu, per un preu de 44.000 lliures amb privilegi inclòs de cobrar els delmes. Sembla que aquesta adquisició no va resultar massa rendible als religiosos de la cartoixa, i pocs anys després, el 1314, el venien a Pere Ripoll, ciutadà de València per 32.000 sous, per tal d’evitar-se maldecaps amb els vassalls, que segurament es negaven a pagar els censos. La senyoria encara canviarà de mans almenys en tres ocasions més. El 1338 n’és propietari Arnau de Moraia, i el 1357 Esteban d’Aragó la ven a Bernardo de Mensa. Aquests continus canvis de propietaris ens revelen que les rendes rebudes dels escassos habitants no eren rendibles per als diferents senyors del lloc, que es desprenien aviat d’aquesta propietat. En arribar a les acaballes del segle XIV, la senyoria de Beniparrell, que ja havia retornat als Romaní, passarà a mans del llinatge dels Escrivà. Manfré Escrivà, en el 1404, la rebrà en herència de la seua cosina germana Elicsen de Romaní, vídua sense fills d’Eximén Peres d’Arenós. És per aquest fet que ell mateix i els seus descendents hagueren d’anteposar al seu cognom el de Romaní, malgrat que el nom amb el qual es va consolidar el llinatge és el d’Escrivà de Romaní.
Els Escrivà de Romaní passen a formar part de la noblesa de la ciutat de València, a l’ombra dels càrrecs de govern desenvolupats. Amb aquests aniran assolint graons en la promoció social del llinatge, la qual intentaran consolidar i refermar.
Amb moltes vicissituds i plets, la senyoria ha continuat vinculada als Escrivà de Romaní amb el títol de Baronia de Beniparrell, i encara avui en dia la línia no s’ha extingit. Actualment tenim comptabilitzats des del segle XV fins ara uns 22 barons de Beniparrell, encara que hem de deixar constància que aquestes dades són provisionals a falta de realitzar una investigació completa i més acurada, perquè les diferents genealogies consultades de vegades són contradictòries i sembla que durant el segle XVI coexisteixen dues branques diferents dels Escrivà amb el mateix títol de barons de Beniparrell, pendents de la resolució d’un plet de reconeixement de drets sobre el senyoriu vinculat que va allargant-se en el temps.
L’any 1600, l’orde del Carmel, convertit d’eremítica en mendicant, va rebre sota condicions emfitèutiques de Lluís Escrivà, baró de Beniparrell i d’Argeleta i cavaller de Montesa, 16 fanecades de terra i l’antiga ermita de Santa Bàrbara, per a establir un convent de monjos seguidors de l’antiga observança. Aquest va ser fundat l’abril de 1603 pel pare prior Miquel Alfonso de Carranza, segons apareix en les actes del capítol provincial.
Després de passar per dues epidèmies de pesta en 1648 i en 1670, a partir de 1679 el prior Pere Salvador iniciarà la reforma de l’antic edifici, i aquest anirà ampliant-se progressivament gràcies a les adquisicions i arrendaments de terres que els monjos feien a veïns de les poblacions de la rodalia, malgrat que la comunitat de religiosos serà sempre petita. En 1790 seran 8 sacerdots, 2 coristes i 2 germans d’obediència, que es convertiran el 1803 en 20.
La tipologia del convent, per similitud amb altres millor conservats, atés que seguien un patró comú, seria d’unes dependències conventuals unides a l’església i articulades al voltant del claustre. Aquest eix sobre el qual gira tota la vida de la comunitat monàstica, és de planta quadrada amb dos pisos i 5 mòduls per banda. A la part inferior té arcs de mig punt i al pis superior arcs escarcers. Les voltes són arestades. Tot el conjunt claustral és d’orde toscà amb pilastres dobles i fris.
Després de resistir les vicissituds del període liberal, el 13 d’agost de 1835 arribarà l’ordre d’exclaustració per al convent. En aquella data hi havia 8 sacerdots i 4 legats, i el darrer prior n’era el pare Miquel López. Tots dotze van ser dispersats a altres convents: 5 van anar a València, la resta a Silla, Massanassa, Torrent, Ontinyent, Ceuta i Pamplona. En paraules, segurament exagerades, del prior Miquel la seua situació aleshores quedava així: “ vivimos ya en la indigencia y orfandad. No tardarà mucho que nos veamos obligados a pedir un poco de pan en una esquina”. Finalment, i segons l’inventari fet el 4 d’octubre de 1835, les propietats del convent desamortitzat eren: “ un convento pequeño, un huerto en el mismo de 7 hanegadas, una iglesia pobre, un campo llamado de Ponteta de 8 hanegadas, huerta con moreras
y caña, otro huerto contiguo de 54 hanegadas con moreras y olivos, 14 hanegadas de maiz y como 2 de alfalfa, campo llamado el olivar de la Berana con olivos y moreras de 23 hanegadas que tiene 16 de maiz y como 2 de alfalfa, un censo, y un pozo con pilas para beber cavallerias cubierto de fábrica”.
Malauradament, la història del convent i dels seus lligams amb els habitants de Beniparrell també està encara per fer, malgrat la quantiosa documentació que n’existeix. La importància d’aquest assentament religiós és molt gran per al futur del poble perquè serà al voltant d’aquest que s’articula l’actual nucli urbà tal com testimonien les restes del claustre, que estan localitzades entre els corrals de dues cases que es troben annexionades a l’actual parròquia de Santa Bàrbara.
Actualment està en procés de declaració de bé patrimonial de rellevància local i a l’espera d’una solució satisfactòria per als propietaris actuals de les cases implicades així com de l’aprovació d’un projecte de restauració adequat.
Pel que fa a l’arrelament històric de la població, Escolano ens narra que el 1611 el poble estava despoblat, a excepció del convent, i queden encara en peu les restes de l’antiga casa pairal, coneguda pels més vells com “el palacio”. Aquesta casa del senyor, segons la hipòtesi que mantenim, es trobava prop del Camí Vell d’Albal, en un indret on és impossible realitzar qualsevol prospecció arqueològica perquè s’ha convertit en un extens polígon industrial. Segons el cens de Floridablanca, en l’any 1786 hi havia 87 habitants. I en l’extraordinari de la Guerra del Francés de 1811, Beniparrell presenta 31 manifestants de patrimonis, inclòs el convent, amb dues cases i 20 barraques declarades. Sostenim que, hipotèticament, el reduït nucli de població es trobaria inicialment a prop d’aquesta casa senyorial, perquè els monjos van demanar instal·lar-se en un lloc despoblat per poder mantindre els vots que la seua regla els exigia (clausura, contemplació, meditació i oració contínua). Així que pensem que el primitiu convent instal·lat al costat de l’antiga ermita es trobaria aïllat, envoltat per terres de conreu i separat de la casa del senyoriu.
Serà després de l’exclaustració, en retornar les terres conventuals al baró, mitjançant sentència judicial, quan aquest les vendrà als llauradors per a poder consolidar i arrelar definitivament la població existent, segons podem comprovar en algunes escriptures de propietat conservades. En aquestes terres, actual centre neuràlgic de Beniparrell format principalment pel carrer de Santa Bàrbara i la plaça del Baró, és on es construiran més barraques i les cases de poble amb l’entrada de carro, pallissa, andana i corral que molts coneixem. Les mateixes que, per desgràcia, estan desapareixent del nostre poble, a causa d’una política urbanística que no s’ha preocupat de conservar-les amb restauracions adequades. Moltes de les barraques abans esmentades van desaparéixer davant la força desmesurada de les aigües de l’avinguda de 1957 i en l’actualitat sols queda en peu una barraca, la d’Antonio Nácher. Ens agradaria fer un crit d’atenció per tal que els futurs projectes urbanístics la respecten i la tracten com un dels escassos béns patrimonials que tenim.
De les relacions del municipi amb els pobles veïns hem de dir que no sempre han estat cordials.8 De fet, en 1717 es denunciava que, aprofitant la minoria d’edat de Pascual Escrivà, baró de Beniparrell, va ser agregada la Baronia de Beniparrell al poble d’Albal. Les protestes van ser força reveladores del sentiment d’incomoditat per part dels 15 beniparrellans i del tutor i curador del baró, qui al·legava una usurpació de la jurisdicció del seu representat per part d’Albal. El rerefons del conflicte, però, era el repartiment del pagament del quarteli equivalente, impostos recaptats pel regne. De la sentència es desprén que cada poble va mantindre una jurisdicció pròpia malgrat que la parròquia de Santa Bàrbara pertanyia a la d’Albal, tal com constaten els Quinque Libri de 1712 i així continua sent en l’actualitat.
Beniparrell va constituir el seu propi ajuntament en 1851 sent alcalde constitucional Tomás Martínez. Però aviat, el 10 de març de 1869, la Diputació Provincial de València comunicava al governador la supressió de l’Ajuntament de Beniparrell i la seua agregació a Albal. El motiu sembla ser el reduït nombre d’habitants. Efectivament, l’agregació es va realitzar en 1870 i a Beniparrell hi va haver un motí de protesta davant aquesta decisió, del qual hagué d’anar a retre comptes davant el Jutjat de Torrent l’alcalde en funcions, Francisco Ferrer, segons consta en la requisitòria del 5 de gener del mateix any. La constància i unió de tots els veïns de Beniparrell per recuperar la jurisdicció perduda va donar els seus resultats, després d’infructuosos intents, en 1892. En aquest any, la reina regent en nom d’Alfons XIII dictava la desitjada segregació.9 El nou alcalde constitucional de Beniparrell serà l’any 1893 Francisco Martí Ferrer, àlies Camabuena. Del ressentiment d’aquells fastigosos moments ens ha arribat una dita popular transmesa oralment que diu més o menys així: “D’Albal ni dona ni animal, ni reg ni regatí. Ni res que vinga d’allí”.
La conflictivitat, per una altra banda, per drets de termes i regs d’heretats sembla ser històrica, ja que en 1263 tenim constància de sentències per permisos de regs i drets de monopolis senyorials amb els pobladors d’Albal, que tenint terres a la Baronia de Beniparrell s’hi negaven a sotmetre’s a la jurisdicció senyorial. Darrere de totes aquestes disputes s’amagava la lluita pel control territorial de dos poders superiors: el senyorial per part dels Escrivà de Romaní a Beniparrell i l’eclesiàstic per part del Capítol Catedralici, propietari d’Albal fins a l’exclaustració.
Beniparrell, avui
Com ja hem apuntat més amunt, el patrimoni artístic i cultural que té Beniparrell en l’actualitat és molt reduït. A banda de les
restes del convent carmelità esmentat, hem de parlar d’una petita mostra de cases d’estil modernista construïdes pels volts del segle XIX i que estan a l’antic carrer empedrat de Santa Bàrbara. Tampoc no hem d’oblidar les que durant segles, amb el seu so, marcaven la vida quotidiana de les persones: les campanes. Recentment restaurades, destacarem la que és coneguda com Santa Bàrbara de l’any 1763, una de les més antigues de la comarca.
Tenim una campana anomenada Nostra Senyora del Carme, subvencionada per subscripció popular l’any 1946; una
altra amb el nom de Sant Lluísen record de la donació feta pel baró de Beniparrell, i finalment, la més petita de totes, que senzillament no té nom gravat i és popularment coneguda com la Xicoteta.
Finalment ens agradaria poder fer una breu referència a l’església del poble: la parròquia de Santa Bàrbara. De planta de creu llatina amb una única nau central de tres trams que té capelles annexes no independitzades. El creuer, poc desenvolupat, està rematat per una falsa cúpula amb petxines que contenen pintures al·lusives a l’orde del Carmel, que s’haurien d’estudiar amb deteniment. A la cúpula tenim una al·legoria d’Eliseu i d’Elies. A les petxines, sants i santes carmelites: santa Teresa, sant Joan de la Creu i, possiblement, santa Maria Magdalena de Pazzi i sant Àngel de Sicília.
L’alçada de la nau està organitzada en dos cossos i l’espai interior, de gran amplitud, està marcat per la combinació d’arcs de mig punt amb pilastres adossades al mur principal de càrrega. Al presbiteri trobem l’altar major, a l’esquerra la sagristia i a la dreta el panteó personal dels barons, on estan soterrats alguns dels seus membres. Als peus de l’església es troba el cor, al qual s’accedeix a través de l’escala que puja al campanar. Allí mateix podem observar l’escut heràldic dels Escrivà de Romaní. Una altra referència que trobarem d’aquest llinatge són dues làpides funeràries commemoratives de Joaquim Escrivà de Romaní, mort en 1850, i del seu fill Josep Escrivà de Romaní i Dusay, mort quaranta anys després.
Actualment podem observar els resultats d’una desafortunada intervenció que ha tapat els carreus originals, amb una mà de pintura i amb vitralls d’alumini blanc que trenquen tot l’esquema de la composició. L’estil és neoclàssic, sense les exuberàncies fastigoses del barroc que presenten les esglésies veïnes; la nostra és molt més senzilla. La factura dels elements utilitzats, carreus de pedra i atovó, denota la modèstia de la construcció. La coberta exterior està feta a dues aigües amb
teula. Amb una atenta mirada es poden observar els efectes devastadors de la construcció en temps de la Guerra Civil, quan es va habilitar una porta al lateral nord per tal de ser utilitzada com a magatzem per les tropes republicanes.
Anem de festa
El 17 de gener celebrem Sant Antoni, amb la tradicional benedicció d’animals i la foguera de trastos vells. Sant Josep, al març, és la festa de tots els valencians, i se celebra amb música i coets pertot arreu. Amb el foc de la nostra falla rebem la primavera i ens acomiadem de l’hivern. Lloem la Mare de Déu del Carme, passat el Corpus, el 16 de juliol. La celebració d’aquesta festivitat està marcada per la influència i la presència del convent carmelità; tenim constància que ja se celebrava
en 1678. En aquest any, mitjançant una butla atorgada a Roma el 8 de maig, es va crear la Confraria del Carme. Aquesta, després de desaparéixer uns anys, tornà a reorganitzar-se el 12 de febrer de 1729. Actualment no hi ha cap confraria, però la festivitat s’ha convertit en la més important que fem al llarg de tot l’any. Una celebració que sí que s’ha perdut és la de l’Assumpció d’agost. Acabem l’any, després de Tots Sants, amb la lloança a santa Bàrbara, patrona de la parròquia, al desembre; i així rematem el seguit de festes cristianes que mantenim vives a Beniparrell.
Parlem de gent
La dinàmica demogràfica del nostre poble ha estat històricament caracteritzada per un creixement molt lent i sostingut de la població. En el 1991, segons el cens municipal, érem 1.359 beniparrellans. Per al 1996, la població ha augmentat en 78 persones. En data d’1 de novembre del 2001 n’hi havia censades 1.680, i el 31 de desembre del 2002 n’érem 1.815. Aquesta darrera és la dada que tenim més actualitzada. Ens centrarem breument en les dades demogràfiques que tenim de la població en 2001 per tal d’analitzar diferents variables significatives.11 La població era de 1.677 habitants, amb un predomini dels hòmens (866) enfront de la presència femenina (811). L’índex de creixement per al període entre 1998 i 2002 és d’un augment del 6,3%. En aquell any hi va haver 18 defuncions i 23 naixements, amb la qual cosa la taxa de creixement vegetatiu ens dóna un resultat positiu.
Sectors econòmics
Tradicionalment, les terres de Beniparrell han estat i són regades per aigües de la Séquia Reial del Xúquer. La transformació de l’agre ha estat d’allò més rellevant des de la segona meitat del segle XX. En aquells moments i fins a l’actualitat, l’extensió de les propietats agrícoles de Beniparrell s’han vist dràsticament reduïdes per l’avanç brutal i desorganitzat del sector secundari. Així, horts com el de Sant Josep són ara naus industrials. No en queda res tampoc de l’Hort del Pla, i possiblement l’actual Hort de Chambero té els dies comptats.
L’estructura de les propietats agràries és d’una grandària reduïda que ha propiciat un minifundisme centrat sobretot en conreus d’horta, llegums i verdures. Les antigues terres de secà amb carrasques, vinyes i oliveres van ser transformades en camps de tarongers, més rendibles.
Com a testimonis muts del nostre passat rural, observem dispersos en l’actual paisatge industrial motors de reg com el de Santa Bàrbara, i algunes casetes de camp com la del Rajolar. Teníem a Beniparrell un llaurador premiat en 1821 per ser l’introductor del conreu de la batata –el moniato– a Espanya. El seu nom: Pasqual Fabra.
Pel que fa a l’activitat industrial, no sabem quantes indústries hi ha censades a Beniparrell, però sí que hi ha un total de 7 polígons industrials que ofeguen el nucli urbà. Aquests són: el Carrascal nord-est i nord-oest, el Vereda nord i sud, el Polió i el de Sant Francesc. El seté, anomenat del Pollancar, forma part de les aproximadament 400 fanecades que Beniparrell té incloses com a Parc Natural de l’Albufera i, incomprensiblement, està ocupat per una indústria dedicada a productes químics altament tòxics!
La major part de l’activitat està especialitzada en el sector del moble i de la fusta. Les petites i mitjanes empreses són les que hi predominen, encara que hi ha filials de grans multinacionals. La taxa d’atur és realment baixa, un 3% en 2002. En una escala de 0 a 10, el nivell econòmic de Beniparrell és de 9. Aquesta xifra s’extrau de l’anàlisi de la renda per càpita, segons la qual tenim una mitjana entre 12.500 i 13.500 euros per habitant. Malgrat que el nivell de riquesa és més alt que la mitjana espanyola (un 6%), volem fer constar, però, que aquest sector necessita urgentment una intensa transformació i la reorganització dels aspectes més qualitatius, sobretot pel que fa al control dels nivells de contaminació atmosfèrica i acústica, que també són uns dels més elevats de la província.
Finalment, del sector serveis direm que Beniparrell té unes 29 llicències d’activitat econòmica dedicades a la restauració i bars, tant dins del poble com dispersos pels polígons. Els comerços són molt pocs i en la majoria dels casos la població ha d’anar als pobles veïns o a la ciutat de València a comprar. Tenim una escola de primària pública on s’imparteix també el primer cicle de l’ESO, una biblioteca des de fa més de 15 anys, i els serveis mèdics, dependents de l’ambulatori d’Albal, necessiten molts recursos que no tenim. Hem de remarcar el treball del Gabinet de Serveis Socials, que té una assistenta social i una psicòloga, així com la labor de l’Escola d’Adults.
El grau d’associacionisme al poble és normal, 17 associacions registrades, de les quals volem destacar per l’antiguitat l’Ateneu Cultural Recreatiu. Obert des de 1933, és conegut per tots com el Casino i té més de 300 socis. Fa anys s’hi feien obres de teatre i balls, però ara és bàsicament un punt de reunió dels homes que hi van a fer la partideta o a parlar de les seues coses. Voldria anomenar amb una estima especial el Centre Instructiu Musical, que des de fa més de 15 anys fa una labor importantíssima per la promoció i la difusió de la música. També vull esmentar la recentment creada Associació Cultural, preocupada per motivar i incentivar la població en afers com la recuperació de la història, l’art i el patrimoni, qüestions marginades i que són imprescindibles per a la bona salut del poble.
Perpectives de futur
Els principals reptes als quals ens enfrontarem en els pròxims anys ens han de servir per a fer un gran salt qualitatiu en la nostra forma de vida. Ja sabem que Beniparrell no és un poble per a fer turisme. Visualment no hi destaca cap atractiu urbanístic, artístic ni cultural. Però és per això mateix, perquè quasi tot està per fer, que és la nostra obligació marcar directrius dirigides a la promoció d’aquestes facetes fins ara menyspreades. Un bona oferta cultural i formativa dirigida a totes les edats podria ser un començament.
Finalment, tampoc no hem d’oblidar que és necessària una reestructuració de la infraestructura industrial amb mesures més respectuoses amb el medi ambient, amb la nova creació de zones verdes i la millora de les actuals per tal d’oferir llocs d’esplai a la població i animar que ens visiten els de fora. Una solució podria ser la potenciació de la proximitat i la pertinença al Parc Natural de l’Albufera. Encara que no tenim, a hores d’ara, la nostra Agenda Local 21, hem d’intentar trobar l’equilibri entre progrés i qualitat de vida. El camí vers la sostenibilitat serà l’aventura i la responsabilitat de tots els beniparrellans en els pròxims anys. Tot un repte.
Fitxa del poble
Beniparrell-
Extensió:3.7 km2
-
Altura: 20 msnm
-
Ayuntamiento: Av. Levante,14
-
-
96 120 19 02