Es va comprar un pis a Alfafar, quan van construir el Parc Alcosa, però no va sentir que se n’havia anat, perquè ara vivia només a dos illes d’on van estar llogats sempre. Va arribar des de Jaén, en els anys seixanta, amb els seus tres fills, perquè calia eixir, ja que era necessari buscar altres terres i deixar aquell lloc per a enyorar-lo. Ara viu ací el major i ací estan soterrats la seua dona i la xiqueta, la xicoteta, que va morir als tretze anys després de sofrir el calvari de la paràlisi cerebral que li van produir les complicacions del part de sis dies. L’altra filla està a Massanassa. Però continua sentint-se de Benetússer, que és on va fer arrels. Perquè ací no hi ha distàncies entre els pobles, i per damunt dels límits dels termes està la convivència, però cada un té les seues peculiaritats, sense perdre aquest sentit de comarca; a això anem. Benetússer, de l’Horta, és un magnífic lloc per a viure que ofereix els avantatges de ser un poble. Compta amb els serveis de la gran metròpolis, amb la qual confronta, però dóna possibilitats de relació a nivell personal de cadascú i, a més, està l’encant d’un futur en què s’obrin perspectives molt prometedores; encara que depén.

Indicadors impossibles

El que succeeix a Benetússer és que si ens apliquen els indicadors a l’ús resulten impossibles. Les mesures que s’han establit per a altres circumstàncies, ací no valen. Vegen-ho vostés mateixos. Tenim un terme municipal de 0,76 quilòmetres quadrats i una població, segons l’últim cens, d’11.507 habitants, cosa que dóna una densitat de població superior als quinze mil habitants per quilòmetre quadrat. Una barbaritat.

Qualsevol pensaria, considerades així les xifres, que és incòmode viure ací o que no podem circular si eixim tots al carrer al mateix temps, però la realitat demostra tot el contrari: ací es viu de meravella, i quan eixim al carrer moltes persones al mateix temps, normalment, sobretot si és per festes, ens ho passem molt bé.

Igual ocorreria si mirem la quantitat de cotxes per habitant. Però no cal preocupar-se, podem aparcar al carrer i prop del nostre domicili. La majoria no tenim garatge, perquè en el seu dia no se’n van fer, però l’alcalde no troba qui s’anime a construir un pàrquing públic perquè el personal no pareix que estiga disposat a pagar per guardar els cotxes.

La població compta amb els serveis necessaris, i encara que no tenim complet el cicle d’ensenyament secundari, l’educació dels nostres fills es pot completar als municipis veïns, que quasi sempre cau molt a prop del domicili de l’alumne. Continuarem, però, reivindicant un institut de secundària per al qual l’Ajuntament té reservat el solar que hauria d’aportar per a la construcció. Però encara no arriba.

L’horta

Ací l’Horta no està en el poble. Quan parlen d’ella les persones d’edat es refereixen a una part de València, al final del carrer del mateix nom, un poc més enllà del cementeri, un grup de cases, habitades, disseminades entre camps de cultiu i que mantenen vestigis del que eren, fa uns anys, els veïns de la ciutat. Per allí passa la séquia de Favara, tan vinculada a aquesta comarca, i que hui, pel perill que implica i pel gran nivell de contaminació, discorre coberta. O se sobreentén l’Horta –normalment Sud– com a denominació de la comarca que va ressuscitar quan es van poder normalitzar les denominacions de la nostra convivència.

Per ací hi ha serveis mancomunats, acords entre els ajuntaments que fan possible prestar serveis a la ciutadania. Unint esforços es redueixen despeses. La recollida de fem, per exemple, i altres serveis que els ajuntaments deixen oberts perquè els puga aprofitar qualsevol ciutadà, encara que no estiga domiciliat al municipi. El nostre Centre Cultural, la Biblioteca, el Servei d’Informació Juvenil o l’Escola d’Adults s’obrin a la ciutadania amb les mínimes limitacions possibles per aquestes qüestions.

La producció agrícola i ramadera ací es limita a quasi res. Els pocs metres quadrats que ens queden cultivats encara estan ja, fa anys, destinats a ser edificats, a carrers o per a zones verdes (sempre poques, i més ací). Tot el terme municipal és un solar.

L’arribada de la democràcia va portar també a Benetússer la possibilitat de dissenyar el seu futur, però no sense dificultats. El primer ajuntament democràtic va afrontar com a objectius els més urgents per a fer d’aquesta població un lloc habitable. Es va renovar el servei d’aigües potables, es va connectar el servei a la xarxa general de subministrament de València i s’evità el problema de contaminació per nitrats que afectava alguns pobles de la comarca. Es van habilitar mesures urgents d’urbanització d’alguns espais urbans i la construcció dels col·legis públics que eren necessaris, i es redactà el Pla d’Ordenació Urbana gràcies al qual ja vam tindre unes condicions d’habitabilitat millors de les perspectives existents abans d’aprovar-lo.

Limitem amb problemes

Benetússer limita al nord amb València, que té una franja de camps amb algunes cases que no reben cap atenció ni servei del seu ajuntament i uns solars on es produeixen assentaments d’immigrants que pateixen l’abandó i l’oblit dels serveis socials i on només acudeix la policia quan es desferma la violència, alguna ONG per a assistència sanitària d’urgència o les brigades d’obres a enderrocar les xaboles. Aquesta situació queda prou oculta de les mirades dels transeünts del Camí Nou perquè, a pesar de les denúncies dels ciutadans, és un lloc conflictiu, una molèstia per a tots i una imatge clara del racisme que les institucions no són capaces
d’eradicar i que fomenten amb la seua actitud.

A l’est i al sud tenim el terme d’Alfafar, amb el qual s’han anat solucionat els “retalls” de territori nostre que deixava la via de Renfe al costat d’ells, i tenen un parc en terrenys que eren els nostres. A canvi ens van cedir uns metres i vam poder ampliar el cementeri. Per cert: en pocs llocs com al nostre poble els vius resideixen tan a prop dels morts. És una qüestió d’espai.

A l’oest trobem Alfafar i Paiporta. La ronda metropolitana paral·lela al Camí Nou, fins a Albal, ha deixat uns retalls sobre els quals els respectius municipis no realitzaran projectes ni actuacions i que, lògicament haurien, de ser annexionats al nostre, però és ben sabut que les lleis administratives no se solen regir per la lògica.

Els límits de Benetússer haurien de ser reconsiderats, però les administracions anteriors i les actuals no han sigut capaces, després de més de vint anys de democràcia, d’aportar una solució a aquesta situació. Mentrestant, mirem algunes de les nostres peculiaritats.

Les anècdotes

Per molt pròximes que estiguen les poblacions, ja que els nuclis urbans són limítrofs, no pot faltar ací el tòpic i també hi ha hagut sempre alguna rivalitat entre els veïns. Diuen que els d’Alfafar, quan passa la cavalcada de les festes tirant confetti i llepolies pel carrer que abans s’anomenava “Calle Divisoria”, només en tiren cap a la seua vorera i eviten la de Sedaví. O recorden les senyores que, quan eren menudes i s’enfadaven amb les seues amigues veïnes, els cantaven allò de: “Alfafar, tan gran que és, pareix un corral de vaques. Benetússer xicotet, ací estan les xiques guapes”.

Asseguren que, al principi del Camí Nou, un dels carrers més llargs que travessa en recte la comarca i que s’anomena de no sé quantes maneres des de la plaça de la Reina fins a Silla, hi ha una casa que tenia una habitació que pertanyia a dos termes municipals, situació que van normalitzar no fa massa, i es preguntava el meu informador sobre què hauria pogut ocórrer si allí haguera mort o nascut algú. Un jutge podria haver tingut dificultats per a certificar on havien ocorregut els fets.
Qüestió de les séquies, em deien; ja sap vosté que el terme municipal ve d’una finca mora i que les séquies el delimitaven.

Conten els majors que anys arrere, en la finca del 27, coneguda així per ser aquest el número de la línia de l’EMT que arriba fins al límit del terme municipal de València i allí té final, on unes voreres són de València i les de davant de Sedaví, Alfafar o Benetússer, es van instal·lar diversos bancs perquè se’ls permetia amb relativa facilitat posar sucursals dins d’una mateixa població, València, i era més difícil establir oficines urbanes als pobles, a la vorera de davant. Vaig arribar a temps de conéixer un carrer en què cada una de les voreres tenia un nom distint, per aquest mateix motiu.

Vaig saber també com, fa pocs anys, per reivindicació dels pares –millor fóra dir que per petició de les mares, que els pares, ja se sap, no solem tindre temps per a aquestes minúcies dels col·legis i de l’educació– l’Ajuntament de València va posar un transport escolar perquè els xiquets d’aquesta illa de cases creuaren el nou llit del riu –amb la seguretat que els oferia un vetust autobús de l’EMT–, per anar al col·legi públic que els corresponia en la seua població de residència, situat al barri de la Torre. Molt més prop de sa casa tenien altres col·legis públics, però no eren del seu municipi; llavors faltaven places, la prioritat era per als del poble i els alcaldes no hi cedien.

Ací tenim, a més, una singularitat increïble: una zona de vivendes, “Los Grupos”, on tots els baixos són habitatges amb balcó al nivell de la vorera. Ací rau la singularitat. Com li ho dic! Ningú podrà fer-se mal per tirar-se pel balcó de la planta baixa, que sobreïx de la línia de l’edifici sobre les voreres. En molts casos han obert la barana per a entrar directament al menjador. La porta més forta és la de l’escala, situada a l’interior. Els lladres tenen difícil entrar a robar per la porta de la casa, però ho poden fer a peu pla pel balcó de la vorera.

Anís Ríos

Això no obstant, “Los Grupos” són el testimoni d’una realitat que distingeix Benetússer: l’alt grau d’integració que hi ha a la població. No hi ha sectors marcadament diferenciats entre els habitants, les minories s’hi senten acollides i no hi apareixen desequilibris notables. Potser siga la mateixa configuració del terme municipal, un rectangle poblat tot ell i que va créixer des del nucli que forma la plaça de l’Església cap al camí principal de la comarca, i anà estenent-se com taca d’oli des d’aquests punts sense la possibilitat de crear guetos ni nuclis aïllats.

No hi ha massa llegats del passat, excepte la porta del Castell, que va ser cruz de los caídosdurant la dictadura, però no s’hi va inscriure cap executat al poble. L’IVAM i el Museu de Ceràmica de València custodien unes ceràmiques islàmiques que es van trobar a la plaça de l’Església, mostrades aquest estiu en l’exposició sobre els Omeies, a Còrdova, i que ocuparan quan arribe a ser acabat el museu El Molí. Però des del passat tenim la virtut de la convivència.

O pot haver sigut cultivada? El cas és que entre nosaltres té valor aquella frase publicitària d’un licor de la comarca: “Cristianos, moros, judíos: todos beben Anís Ríos”. Ací no va haver- hi venjances amb motiu de la guerra de 1936, i es dedicà abans de la democràcia un carrer a un alcalde socialista que va ser conciliador en temps fàcils.

El problema dels símbols que van guanyar els conservadors, quan es lluitava per si s’adoptava la quatribarrada o la blavera, ací es va solucionar amb una bandera groga per la cara i roja pel revés –deu ser una altra originalitat això de tindre bandera amb cara i creu?–, objecte que s’utilitza amb solemnitat i la baixen sense inclinar des del balcó central de la casa consistorial, com fan amb la de València, la qual cosa resulta molt entretinguda i fins i tot vistosa.

Es descobreix encara l’alt valor que té l’amistat forjada durant la infància, que és capaç de superar les condicions socials, econòmiques i, el que és més important, les ideologies. Tenim dos casinos, el de Favara i el dels Escalons, i és significatiu el nombre de socis, que ho són dels dos casinos alhora. En són molts, perquè han comprés que pertànyer a aquestes institucions és més una manera de convivència que no una oportunitat d’enfrontament.

La xarxa associativa

Al costat d’aquest aspecte, valor molt significatiu de la manera de conviure dels meus conciutadans, hauríem de detindre’ns en l’entramat associatiu per a conéixer millor Benetússer. Qui vulga pot prendre açò com un poble dormitori, i hi viurà tranquil, però si desitja sentir-se dins del poble ho té molt fàcil.

Algú em va dir –crec recordar la dada– que hi havia dos centenars d’associacions al poble. Potser no en siguen tantes, però no en deuen ser moltes menys. És com els casinos; la majoria són socis de diverses: la falla, la confraria de Setmana Santa, el casino, el sindicat, el partit polític, etc. És difícil trobar algú que s’associe i pertanya a una sola agrupació.

En les festes majors, que mereixen un capítol a banda i tot seguit hi entrem, l’elecció de la Festera Major –dada original– es fa per sorteig públic en el mateix acte oficial de proclamació, entre totes les candidates que presenten les associacions del poble que ho desitgen. Una jove per associació a qui l’Ajuntament regala el vestit.
Enguany van presentar candidata més de quaranta associacions, quantitat que dóna una idea de les associacions que hi ha. Una d’elles és una ONG creada en solidaritat amb el poble sahrauí, constituïda fa uns pocs anys per les famílies que acullen xiquets durant l’estiu i amb els quals se senten units.

Les festes

A Benetússer tenim un ampli calendari de festes, com en qualsevol lloc. Es planten les falles i se celebra la Setmana Santa; es ret memòria als patrons i es compleix un ampli calendari, però sobre totes tenim les Festes Majors que van nàixer de la democràcia. O, si ho desitja el meu oponent i per no discutir més, ressorgiren amb unes característiques especials quan va créixer l’àmbit de llibertat per als ciutadans.

Són unes festes consolidades que organitza cada any l’Ajuntament, en les quals col·laboren els ciutadans per mitjà de diverses associacions festives. Tot va començar, en les dates tradicionals de l’última setmana de juny, acabades de guanyar les eleccions, quan es tingué la possibilitat d’eixir al carrer pacíficament per a trobar-nos i estar junts per celebrar-ho. Després van vindre els barracons, les comparses de moros i cristians i la resta de coses, que ha permés una evolució i ha anat transformant la idea original, que ara compta amb un altíssim grau de participació i satisfà molts ciutadans.

A pesar dels indicatius que ens assignen superpoblació, quan eixim al carrer i ens trobem junts ens ho passem molt bé, sobretot si el motiu és la festa.

Els tòpics

També ací hem arrossegat, i els arrossegarem tot el temps que faça falta, una sèrie de tòpics: Benetússer és igual a fàbrica de mobles, una carretera i la Setmana Santa. Tres realitats que ens defineixen, però que no ens limiten; açò és molt més.

Tenim el moble com una de les riqueses del nostre poble, però per imperatiu de la configuració del terme municipal, que es va acabar d’ocupar fa anys i ja no queda espai per ocupar, les indústries han hagut d’eixir per a poder créixer. No obstant això, ací s’han quedat en molts casos els empresaris i han mantingut ací els seus aparadors, el comerç de cara a la metròpolis i el seu domicili fiscal.

La prolongació del carrer de Sant Vicent, de València, l’antiga carretera a Madrid per Albacete, travessa el nucli urbà amb la constant temptació de dividir-lo. És un gran aparador, exponent de la indústria del moble, un centre d’atracció que subsisteix i es renova constantment, enfront de la competència de les altres grans concentracions comercials que s’hi han anat instal·lant i que continuen la seua expansió a Sedaví i a Alfafar. Però ara per ara, gràcies a l’esperit emprenedor d’un grup d’empresaris, el comerç continua viu i són molts els compradors que vénen fins ací, atrets pels avantatges que se’ls ofereixen.

La Setmana Santa

Benetússer és conegut per la celebració de la Setmana Santa, amb les seues processons i representacions. El Crist carregat amb la creu, que va inspirar el retrat de John Lennon, és una imatge clàssica d’una tradició que en 1999 va celebrar el cinquanté aniversari de l’inici de les representacions, sempre amb el suport de l’Ajuntament. Els endevins de la democràcia mai no van sospitar que l’esquerra seria tan respectuosa, fins i tot entusiasta, d’aquesta tradició teatral.

També ha contribuït a l’esplendor de la festa el camí més conservador que ha anat adoptant l’Església catòlica una vegada superat el Concili Vaticà II, hui ja un record en decadència.

Enguany, a més, els actes més solemnes de la Setmana Santa van ser retransmesos en directe per Valencia TeVe, empresa de comunicació que atén Benetússer molt bé, i també es va editar un vídeo perquè en quedara constància.

L’Església, identificada a Benetússer amb el sector conservador, ha potenciat actes com la coronació de la Mare de Déu del Socors, ha traslladat tradicions d’altres llocs per a la festa del Corpus, és lloc de concentració d’algun grup catecumenal i dedica preferentment els seus esforços i un capítol important de recursos econòmics a millorar la decoració i l’ornament del temple parroquial, que ha sigut recreat en el seu interior amb una esplendor que crida l’atenció entre els del seu entorn, inimaginable fa pocs anys. Després d’haver actuat a l’interior amb daurats, garlandes i fornícules, continuen les obres a l’exterior.

La parròquia de Benetússer va promoure, com tantes altres de la comarca quan el govern de la dictadura no va voler o no va poder afrontar el problema de la carència de places en secundària, un Patronat d’Ensenyament. És l’obra social més representativa que pot presentar a la població. En l’àmbit esportiu, l’equip femení d’handbol ha pujat a primera nacional, passeja el nom del nostre poble per on va i ha construït, per això mateix, un gran pavelló d’estètica discutible en el conjunt urbà on està ubicat.

Política de consens

Des que es va poder votar, en 1979, els dos alcaldes que hi ha hagut fins ara han sigut del PSPV, que ha governat amb relativa facilitat. Els resultats de les sis eleccions li han atorgat en quatre ocasions la majoria absoluta, i quan no l’ha tinguda només li ha faltat un regidor. En 1999 va aconseguir uns resultats iguals als de 1983. El consistori hui té dotze regidors del PSPV, quatre del PP i un d’EUPV.

Un factor determinant per a aquests resultats ha sigut la política de consens que ha desenvolupat l’Ajuntament. Totes les grans decisions han comptat sempre amb el suport de tots els grups, i hi ha hagut un gran respecte als sentiments de la majoria. Amb el Pla d’Ordenació Urbana s’han aconseguit espais importants de la població. El solar de l’antiga fàbrica de “La Chapa”, situada al centre de la població i que ocupava quasi tota una illa, inactiva des de feia anys, és ja propietat municipal i allí es projecta construir un parc que donarà als ciutadans un espai urbà per a millorar la qualitat de vida.

El Centre Cultural “El Molí” és una altra obra que ja està en marxa i ha fet possible, com la compra del solar de “La Chapa”, la política dels successius ajuntaments democràtics. La decisió ha sigut de tots els grups polítics, tots s’han alegrat d’allò que s’ha aconseguit, però els ciutadans saben que les obres només es realitzen si les promouen els partits d’esquerra. Els conservadors les consenten.

L’oposició no ha trobat líders adequats ni formulacions consistents. Ha criticat sense convicció fets com les excessives hores extraordinàries del personal, però ells en sabien el motiu. O la concessió dels serveis de neteja a un grup de treballadors, que es féu sense tindre en compte algun requisit legal. Poques coses més. Els ciutadans saben en qui confien.

Els conservadors no es troben desagust amb la gestió que, fins ara, ha realitzat el PSPV, i hi ha vots conservadors de les autonòmiques o europees que han sigut per als socialistes en les municipals. Potser algun sector de l’esquerra pense que hi ha hagut massa concessions en processons i col·laboracions, però han lluitat per la llengua, s’han creat suficients línies de valencià i tenim el que tenim i poc més. Està l’etern problema dels recursos. Els socialistes tenen hui el repte de no defraudar els seus votants i de continuar complint com ho han fet. En aquesta tasca estan ara.

El deute municipal

El taló d’Aquil·les està en els pressupostos. Benetússer no ha sigut cap excepció en això: hagué d’endeutar-se per a afrontar una sèrie de necessitats peremptòries i ha hagut de saber contindre les seues aspiracions. Hui no té els recursos necessaris per a tirar avant els projectes previstos en el Pla d’Ordenació Urbana. No obstant això, la corporació municipal, amb l’oposició del PP en el govern autonòmic i en la Diputació, fins i tot ha pogut fer realitat algun dels seus projectes, èxits que el PP municipal vol anotar-se al seu favor.

El Centre de Salut, que va aprovar l’últim govern de Lerma, tardà quasi una legislatura a poder ser inaugurat. Per al Centre Cultural “El Molí” s’ha aconseguit finançament per a l’obra nova i equipament, però la restauració de l’antic molí, que ha de completar el projecte, compta hui amb poques possibilitats de realització immediata.

Per al parc de “La Chapa” s’ha comprat el solar, però no hi ha possibilitat de construir-lo. A més, hi ha altres espais i altres projectes que per falta de recursos estan a l’espera.

Depén de la política

En l’entorn de València, amb la democràcia, s’han consolidat una sèrie d’entitats cíviques i culturals que ajuden els ciutadans a descobrir els valors de la convivència amb els seus veïns. S’ha iniciat una xarxa que obri possibilitats, però és fràgil perquè els recursos els ha de proporcionar una entitat superior. El valor d’allò particular, les peculiaritats de cada conjunt de ciutadans, allò pròxim, el que ens humanitza i ens arrela, pot no ser considerat amb la importància que mereix. Depén de la política que s’aplique.

El nostre futur com a poble, com a comarca i, per tant, com a ciutadans, depén. Les xicotetes obres, les realitzacions menors, depenen d’altres voluntats. Podrà continuar creixent, o no, l’entramat social, es crearan arrels i es tindrà cura de les característiques peculiars, que no diferencials, o potser desitjaran que ens diluïm en la gran metròpolis.

No estaria malament que no oblidem la nostra dependència i que ens preguntàrem si estem disposats a mantindre els nostres centres culturals, les nostres biblioteques, els serveis i publicacions, o a passar a ocupar la localitat que ens assignen de l’amfiteatre del gran centre cultural. Alguna reivindicació hauríem de fer per la supervivència.

A Benetússer tenim unes magnífiques perspectives de futur, però també depenen; al meu parer, clar, una opinió com una altra qualsevol.