Picassent, encara que evoluciona, continua tenint eixa olor tan peculiar de poble, i com no de terra, i de la tarongina del nostre terme.

CONXA GARCIA I FERRER
apers de l’Horta, núm. 8 (segon semestre de 1997)

Picassent, que a l’estiu, com diu el refrany, tot el món viu, és un poble encara poble on s’asseuen les dones a la fresca en els carrers més típics, i on, quan passes per ells vas contínuament saludant “bona nit”, “ja ha sopat?”; on encara el camió de les llimonades va repartint-ne. Però malgrat tenir eixe sabor a poble, també, evidentment, ha evolucionat. Eixe canvi ha fet que la memòria retrocedisca i penses com era quan jo era menuda i que bonic era.

Picassent, enclavat dins de la comarca de l’Horta, és veí de molts pobles. El seu terme és un dels més grans i enriquidors de la Comunitat Valenciana, i ho dic perquè passejar per ell és una contínua relació entre l’ésser humà i la natura; és tot un recull d’experiències: descobreixes meravelles que no creiem que ara ni mai que es podien trobar; pots veure unes postes de sol dignes del pinzell del millor pintor. El terme del meu poble antigament era de secà i, a poc a poc, gràcies a l’aigua dels nombrosos pous, han convertit les centenàries garroferes, vinyes i oliveres en l’actual horta tota plena de tarongers. Que bonic veure des de les muntanyes la silueta càlida del terme quan està amb les taronges a punt de collir! I quan està tot el terme ple de la flor del taronger; en eixa època eixir al terme és un constant prodigi experimentant com la mare natura ens sensibilitza.
 
La meua colla d’amics comarcaleros, des de fa temps, ens interessem per l’origen dels avantpassats, l’antiga forma de viure i de les arrels, i he decidit investigar i conéixer a fons les terres on habitem. Fem visites turístiques i ens sorprenem per la gran quantitat de manifestacions històriques que, tot i el pas dels segles, encara es conserven encantadores, despertes i plenes d’història. Arriba el torn a Picassent i, clar, jo nadiua i enamoradíssima del meu poble, m’oferisc a fer de guia. La bombonera que és el meu poble s’obri, i cada bombó que destapes és una dolça sorpresa que conté una història perenne, vivent, que el temps intenta esborrar sense acabar d’aconseguir-ho.Una història que, pintors com Paco Santana, escultors com Enrique Galarza, humoristes com Juli Sanchis (Harca) i escriptors com el meu amic Cristòfor Aguado –tots ells del meu poble–, la fan existent en cada una de les seues obres.
 
 
L’itinerari el comencem, naturalment, per l’entrada principal, la porta gran de Picassent, el pont que travessa el barranc de Don Félix, hui barranc de Picassent, construït al segle passat. Quan els picassentins travessem el solemne pont, fidel testimoni històric dels esdeveniments, respirem, ens sentim en casa. Els meus pares en contaven que durant la riuada de 1957, tots els veïns del poble anaren al pont per a veure el barranc que anava ple d’aigua, i tots amb el cor dins d’un puny pregaren que no pujara més el nivell; resaven perquè el pa que menjaven eixia dels camps i tanta aigua feia malbé les collites.
 

L’Om de Picassent

Quan passaves el pont, tenies la llum, la vida, un arbre amb què tots els picassentins ens sentíem identificats i que era el símbol emblemàtic que sempre ens ha caracteritzat, i que sobre haver caigut encara continua viu en el nostre pensament: l’Om. Era, com he dit, el nostre símbol, el nostre senyal d’identitat, la nostra peculiar forma de dir que ets de Picassent, perquè a tota la comarca era més que conegut. Tots els picassentins ens sentíem orgullosos, i encara hui ens en sentim, perquè tot i que haja desaparegut aquell om tan vell, de tants segles, hui en tenim un altre a l’entrada del poble que és la continuació d’aquella vida. Per això, el dia que caigué l’antic –sense produir-se cap accident– ens quedàrem orfes, i fou com una processó del dia de la festa gran la que tots els veïns férem per a anar a veure l’Om en terra, ja que amb ell desapareixia un dels nostres símbols d’identitat. Si el pont és la porta del nostre poble, l’Om és el blasó que ens identifica i, com una mare, ens congrega.
 
El trajecte continua per la plaça de l’Abadia, que inclou la vivenda del senyor rector (dita, com si no, “placeta del Rector”), un pis per al senyor vicari i un cinema, hui tancat, esperant que alguna mà li done una bona espenta i el convertisca en el que fou, lloc on es feien representacions locals, sobretot pel Nadal. L’edifici fou construït a la postguerra. D’ell destaca la torre –amb més pretensions que eficàcia–, que mai no ha pogut competir amb el campanar.
 
 
A l’altra banda, en creuar la carretera, hi ha la parròquia de Sant Cristòfor, enclavada en els carrrers estrets que ara reviscolen recuperant els seus orígens. És un temple d’una sola nau amb capelles comunicades. L’interior es mostra senzill, d’estil neoclàssic, com la façana principal, amb motius vegetals i sòcol ceràmic. L’esveltesa que té el campanar ha sigut expressió dels grans moments més importants de la meua vida, i la de tots els veïns.
 
A continuació, la plaça del Poble, com tot el món la coneix: gran, majestuosa, amb façanes de cases increïbles, quadrada, plena de records. És el punt de trobada de tots els llauradors que, de bon matí, van amb el cabàs al llom a collir i que a poqueta nit acudeixen per a xarrar amb els amics, cobrar el jornal del dia, veure
com va el preu de la taronja i a llogar-se per anar a treballar l’endemà. També és el lloc on s’ubica la plaça de bous durant les festes de Sant Cristòfor, al juliol; festes molt típiques del poble, amb gran tradició. La plaça esdevé la Barraca: la Barraca són tots els bars on anem els picassentins a sopar els dies de bous, amb l’entrepà de casa i els plats de caragols, faves i salmorra. Els dies de bous són dies de festa, dies que els picassentins esperem tot l’any, i fins i tot són festes que les portem en la sang, les compartim, les celebrem; encara que a l’endemà hages d’anar a treballar amb un pam d’ulleres. Però els bous embolats, les entrades, les eixides i, com no, l’ambient que es viu, sols es fa una vegada l’any i cal anar-hi. També es troba a la plaça l’Ajuntament, edifici de transició entre tots els estils possibles. Carretera amunt, pel carrer del Calvari, trobem els jardins de l’ermita de la Mare de Déu de Vallivana, centre neuràlgic i de trobada. El primer pla de l’ermita, la majestuosa i multiforme font, a la nit esdevé tot un espectacle d’aigua i de colors. Està franquejada per palmeres, rosers i un gran espai amb gespa curosament atesa pel jardiner, que la tracta com si fóra seua. Al recinte de l’ermita, ple de tot tipus d’arbres i vegetals, hi ha també el pavelló musical, hui restaurat (i amb eixa restauració perdé l’encant que tenia), on la banda local i altres agrupacions musicals realitzen els seus concerts els dies de festa. I la façana de l’ermita, de la nostra Maredeueta, la Mare de Déu de Vallivana, patrona de tots els picassentins, la perla que portem dins i a la qual, quan tenim dificultats, sempre estem emparant-nos.
 
 
A la colla d’amics els conte un poquet d’història perquè siguen sabedors de la devoció a la patrona. L’any 1738 els veïns celebraren el novenari a la Mare de Déu de Vallivana amb la finalitat de veure’s lliures d’unes epidèmies malignes. Si la Mare de Déu escoltava les seues súpliques, els picassentins li prometeren erigir-li un temple. I així, els agraïts devots compliren la promesa i col·locaren la primera pedra l’1 de juliol d’aquell mateix any. La façana té un alt frontispici coronat per una creu i dividit per dos cossos. Dalt de la porta trobem la inscripció identificativa i, damunt, un retaule de taulellets refet després de la guerra, que representa l’Assumpció de la Mare de Déu, portada per querubins i voltada de serafins. Més amunt un rellotge de sol. L’interior és de la primera meitat del segle XVIII, de creu grega, amb una cúpula sobre el creuer. Hi trobem elements rococós als dos balcons del prebisteri. El transepte té dos grans quadres, un dedicat a mossén Carbó, que mostra la imatge de la Mare de Déu als picassentins; l’altre representa una processó de la Mare de Déu de Vallivana destinada a acabar amb l’epidèmia. L’altar, neobarroc, és de 1947. En entrar al temple, a mà esquerra, hi ha una escala que dóna –segons la veu popular– a un antic cementeri, cripta recentment restaurada amb una finalitat encara sense concretar. El lloc a què més estima tinc i del qual guarde els millors records de la meua infantesa és l’edifici del col·legi de les Trinitàries, a un costat de l’ermita. A l’altre hi havia les escoles parroquials, només per a xics. Quan entràvem a l’església, que estava comunicada amb el col·legi, era una festa, i sobretot al mes de maig. Ara em vénen a la memòria les flors que portàvem, més que res geranis, margarides... Allà que anava jo carretera amunt amb el ram en la mà, les meues trenes que ma mare m’havia fet i l’uniforme amb boina i corbata. Quins records! Hui és tot un col·legi: Sant Cristòfor Màrtir.
 

Festes patronals

Les festes patronals a la Mare de Déu de Vallivana se celebren el 8 de setembre, com és habitual en molts pobles. Comencem amb el novenari, predicat per preveres del poble, a l’esplanada de l’ermita: cavalcada i ofrena (religiós i profà, tot ben portat). El dia 8 és la festa gran, la festa solemne esperada per tots els picassentins, tant els que viuen al poble com els que viuen fora, perquè eixe dia tots estem presents i dinem en família el menjar típic: olla, i per a les postres pilota dolça. Un dels actes més entranyables i encantadors és el trasllat de la Mare de Déu des de l’ermita fins a la parròquia de Sant Cristòfor, un trajecte que –bo i els 100 metres– dura unes dues hores i en el qual els picassentins aclamem la imatge que va Calvari avall parant-se en totes aquelles persones que es troben discapacitades. Com és natural, tots els anys m’ixen unes llagrimetes quan la veig passar per la porta de ma casa. Els versos, les gràcies i les aclamacions van succeint-se al llarg del trajecte. De nit, la solemne processó, amb tots els personatges bíblics, els gegants, els nans i les danses. Continuen les activitats lúdiques, les cercaviles, les mascletaes, fins acabar les festes el dia 10, “Dia de les Corregudes”, on els coets són els protagonistes de la festa.
 
Enfront, a l’altra banda de la carretera, hi ha la Casa de la Cultura, edifici modern que, amb una notable incapacitat de diàleg amb les cases que l’han acollit, es troba en un dels carrers més típics del poble, el de la Graella. Aquest centre compta amb biblioteca, teatre municipal i una sala d’exposicions.
 
A l’altra banda de l’ermita, el parc amb els jocs infantils, que al llarg del temps ha anat modernitzant-se. Al seu costat hi és el col·legi de la Mare de Déu de Vallivana, el primer col·legi públic del poble, de l’any 1958, que junt a d’altres com el Príncep d’Espanya, Sant Ignasi, Fontcalent... configuren els centres educatius de la població. Carretera avall, entrem en un dels carrers més emblemàtics del nucli urbà, el carrer de l’Ermita, amb el Convent de les Doctrineres, “les mongetes”. Des de fa anys és guarderia de xiquets. La façana del convent és neogòtica, i la capella, amb els arcs, nervis, mènsules, claus de volta i un retaule d’un gust neogòtic florit. Entrar en el convent és rememorar un temps ja llunyà, on el perfum a llapis i clarió et transporta als anys de la infantesa, i més encara quan saludes la germana Felicitas, per a la qual sembla no passar el temps.
 
 
Picassent encara conserva moltíssimes cases antigues, d’aquelles de llaurador, amb la façana emblanquinada i amb un balcó de ferro. És típic un corredor central ample per a l’entrada del carro, amb carrilades –que deien– i que ara em porten a la memòria la meua iaia, pot de llanda a la mà, arruixant de manera artística l’entrada. A una banda del corredor, una habitació; després el menjador (obert) amb un armari de paret per a guardar la vaixella més fina, i un rebost –em torna el sabor dels berenars de tomaca confitada, que amb tanta cura havia elaborat la meua iaia i que la guardava en eixa gerreta groga. Al final del corredor hi ha una porxada amb una o dues naus; després un corral amb galliner i la porcatera; i més endins, la quadra per a l’haca o el cavall. Dalt de tota la casa hi ha l’andana, on les molaes eren plenes de cordells per a penjar tomaques, tabac, melons de tot l’any, i com no de gerres amb oli, gerres amb la carn “al frito”, i si n’eren molts de família també hi havia habitacions. Quasi totes els cases posseïen brancalet de pedra, porta de fusta amb anella metàl·lica (normalment, una mà); l’andana o la cambra; les reixes (de vegades simples barrots de ferro, i d’altres autèntiques obres d’art); els sòcols ceràmics; els paviments, variadíssims, de vegades de lloses i terra, i d’altres de taulellets amb dibuixos que simulaven una catifa; i la llar on es reunia la família els dies de fred davant l’estufa i es torraven castanyes. Hui, aquestes cases estan preparades als nous canvis i progressos.
 

La Pujadeta de les Coves

 El carrer Major ens porta al Mercat Municipal, goig dels qui estimem comprar i relacionar-nos amb la gent del poble. És un edifici modern i de gran activitat econòmica (sobretot dimecres i dissabtes). Molt a prop, la parròquia de la Miraculosa constitueix un dels centres de major moviment humà de Picassent. Té nombrosos grups juvenils i de temps lliure.
 
També en aquesta zona, on tota la vida s’ha dit “la Pujadeta de les Coves”, perquè estava ple de coves, s’hi
troba el centre de salut.
 

El nucli antic

El nucli antic, clàssic de Picassent, encara conserva els seus orígens, la seua història. Quan passe per eixos carrers, carrer de la Séquia –el meu carrer– paral·lel al barranc, em transporten a la meua infantesa, quan hi jugava. Que bonic era sentir els grills i les granotes, mai no et senties a soles. De seguida recorde aquells vells oficis hui desapareguts, com era el llanterner que arreglava de tot, des d’un paraigües fins un a llibrell; el confiter, que ens venia confitura d’arrop i talladetes; l’herbero, que et deixava la garba d’herba a la porta de la casa; el venedor de gel, el pellero, que et canviava la pell de conill per una caixeta de mistos; el matalafer; l’orxater del meu poble, que tots els estius eixia amb la burreta i un carro tot pintat de blanc, que semblava de joquet, et venia una bona orxata. Ací trobem carrers estrets per on passaven els carros, i eren el centre de totes les colles de xiquets, que quan eixien d’escola i amb el berenar –de pa, oli i sal– anàvem a jugar, a conillets, a “paró”, als cromos –que tan artesanalment ens féien els llibrets per a jugar–, al gua i d’altres. Carrers, hui de difícil accés per als cotxes. Carrer de les Dames, els carrerons de Torres, carrer de Ferrer, on antigament estaven les monges. Recorde quan anava al col·legi: hi havia un gos, Moret, perquè era negre i tots els dies m’havia de furtar l’esmorzar; carrer del Mig, carrer de Sant Roc, on encara les dones majors baixen el santet que es troba dalt d’una casa i li fan una xicoteta processó i novenari; el carrer Nou, ample i ple de palmeres, on es troba el Casino Musical (centre d’escola de músics), era el carrer del passeig –així m’ho contava ma mare–, per un costat era la “vorera de l’amor” on passejaven els enamorats i per l’altre la “vorera del desamor”, on passejaven els que no estaven enamorats. Hui continua sent el carrer del passeig i de trobada dels joves –però amb els canvis dels temps ens trobem els pubsdel poble–, i també és un carrer comercial. Com deia abans, el terme de Picassent és grandíssim. Hi ha zones muntanyenques amb un vista tan preciosa, que ni el millor pintor podria pintar–la. Zones escarpades destinades a pedreres, que trenquen la silueta de la bellesa del meu terme. Des de la muntanya pots veure l’Albufera, i fins i tot les muntanyes de Cullera. És sorepnent com, amb una miradeta, es configura l’aigua i la terra; quin espectacle! Tenim terme, i tant que en tenim, amb flora especialment rica en espècies endèmiques: espígol, fenoll, frigola, sarjolida, ginesta, romaní, camamil·la, cama-roja i d’altres; flora adaptada de figa palera i piteró. Al terme no hi ha cap riu ni torrent de règim permanent i les aigües dels barrancs són d’evacuació aigües d’avingudes. Els principals són el barranc de Picassent –on antigament hi havia un brollador d’aigua prop de l’Omet, on anàvem a omplir les garrafes, i on hi havia un toll d’aigua i els xiquets es banyaven–, el qual travessa el terme de nord a sud per a desembocar a l’Albufera. D’altres són el dels Garroferals, el de la Cova Fumada... La falta d’aigua ha provocat la prospecció subterrània. Els pous o motors són d’arquitectura emblemàtica del terme, però no en trenquen en absolut la fisonomia.
 
Pel que fa a l’hàbitat del terme, l’edificació característica de l’horta és la masia o mas, i també és molt nombrosa la caseta o refugi. Altres testimonis de refugis al terme que encara perduren són les coves, com ara la Cova de Jaume la Pesà a la Serra, que és l’única que encara conserva la distribució; hi ha altres coves que serveixen per a tindre un aixopluc per si plovia; hi ha dues coves veïnes al barranquet del Batle.
 

Terra de masies

Les masies eren la cosntrucció per excel·lència de l’horta de Picassent. No oblidem que eren masies senyorials: Mas de Sabater, del 1891, Mas de Reig, de 1897-1902 a cavall de dos segles i de dos estils: per fora neogòtic i per dins modernista. El Mas de Reig és, arquitectònicament parlant, l’edifici més notable del terme de Picassent. Mas del Papa, Mas de Foressos...
 
Després de fer un recorregut per les masies ens aturem en un dels paratges d’esbargiment, el Clot de les Tortugues, antigament ple d’aigua, on deien que hi havia tortugues; d’ací el nom del paratge.
 

L’Omet

 Un paratge típic, i a un quilòmetre més o menys del poble, és l’Omet, on antigament estiuejaven molts veïns de València, i hui viuen tot l’any veïns de Picassent. Una de les seues atraccions és la font de l’Omet, restaurada i enclavada dins del barranc.(ací revisc els anys quan era menuda i anàvem el dia de Pasqua a pillar la garrofera i menjar-se la mona), tot i haver passat el temps, les garroferes monumentals i centenàries encara són testimoni dels jocs de la meua infantesa. És curiós, però com ja he dit abans, Picassent se sent molt identificada amb l’om, i per això tenim l’avinguda de l’Om i la font de l’Omet.
 

Torre d’Espioca

Un lloc i edifici molt emblemàtic de Picassent és la torre d’Espioca, torre de guaita, que et fa recuperar el passat musulmà de Picassent. Torre que ara comparteix terreny amb una altra més alta però de bellesa molt divergent. La torre d’Espioca conserva les arrels dels nostres avantpassats, i l’alqueria que es troba als seus peus és un nucli històric del poble que fa la impressió que hui volem que siga oblidat. O és que s’haurà de recuperar quan ja no es puga.
 
Acabarem la ruta turística, i els meus amics es quedaran meravellats del recull d’història, que és nostra i convé recordar-la i poder transmetre-la, perquè és el nostre lligam històric, els nostres orígens, i si som com som i pensem com pensem, és perquè els nostres avantpassats ja ho foren, i com diu la cançó “mai renunciarem de les nostres arrels, de la nostra cultura, de la nostra història perquè són nostres”.
 
Hui Picassent es troba en un continu creixement, orgullós de ser de l’Horta. Situat a deu minuts de València, posseix una comunicació extraordinària amb l’àrea metropolitana gràcies, entre d’altres, al metro. Però encara que evoluciona, continua tenint eixa olor tan peculiar de poble, i com no de terra, i de la tarongina del nostre terme. I ens setim orgullosos del que som i com som, per això hui l’Om de Picassent continua donant-nos les perles.

Fitxa del poble

Picassent
16.943 habitants
  • Extensió:85.9 km2
  • Altura: 50 msnm
  • Ayuntamiento: Pl. de l'Ajuntament, 19
  • ajuntament@picassent.es
  • 96 123 01 00
  • www.picassent.es