Un poble per a viure en equilibri amb el seu medi. Dels seus habitants depén la conservació d’aquest espai vital, un bé molt escàs, en una comarca tan degradada com la nostra, que cal protegir contra el consum desordenat.

ALFRED RAMOS GONZÁLEZ
Papers de l’Horta, núm. 11 (segon semestre de 1999)

Jo no he tingut mai un poble. Bé, en el sentit de naixement. No de pertinença. Encara que acabem emprant el llenguatge com si el poble fóra nostre. I en certa mesura ho és. El meu poble, diem; o anem al nostre poble, expliquem. Els qui hem nascut en una ciutat i hem viscut la major part del temps en ella no tenim un poble en sentit estricte. I, fins i tot, acabem tenint enveja dels qui tenen un poble. Jo en sentia, en la meua infantesa, quan escoltava parlar els meus companys, frases del tipus de les anteriors i més quan, en arribar l’estiu, acabaven les classes i parlàvem i preguntàvem què faríem els mesos estivals: “I tu què faràs? On aniràs?” –Sempre hi ha un lloc on anar–. “Jo aniré al meu poble. O bé, passaré l’estiu al poble.” Eren les respostes. Jo no tenia contestació. Era un mena de frustració. No tenia poble on anar. A tot estirar tenia un carrer o amb la millor de les intencions un barri, però no tenia poble.

 Aquest pensament m’ha acompanyat durant molt de temps. I en l’educació dels sentiments que el cinema ha exercit en les persones de la meua generació, els pobles de ficció que han alimentat els somnis en les sales fosques del cinema de barri, han ocupat el lloc que li corresponia al poble natural. Hem adoptat llocs i pobles mítics. I així hem estat habitants a la vora del Mediterrani de Calabuch, hem estimat amb els veïns de Bedford Falls el seu fill predilecte George Bailey en ¡ Qué bello es vivir!, hem patit les peripècies vitals dels miners en Qué verde era mi valleo simplement hem plorat que Shane s’allunyara una nit de la vall on volia viure en Raíces profundas. En definitiva,hem anat creixent a la recerca de la nostra Ítaca, del nostre Shangri-La. Després, en fer-nos majors, ens hem adonant que els somnis estan fets d’una matèria volàtil, fugissera i en moltes ocasions enganyosa i cruel, que la vida és complexa, i que la felicitat està
formada per instants breus. I, malgrat aquesta evidència, encara ens neguem a no intentar-ho. No podem deixar d’emocionar-nos quan veiem l’esforç que lliuren els homes i dones d’Un lugar en el mundoper canviar un medi on tenen tot el dret a intentar ser feliços. Però, continuàvem sense tenir un poble, amb
defectes i virtuts, però un poble.
 
 
Un dia, perduda ja la il·lusió de tenir un poble, vaig decidir adoptar-ne un. Per què no? Si les persones adopten xiquets, per què no adoptar un poble? La recerca va acabar a Picanya. Per què? En primer lloc pel contrast. A prop de València, però conservant una estructura de medi rural. La dimensió dels seus carrers i edificis encara conserva la fesomia d’un poble, bastant diferent de la resta de poblacions de l’Horta Sud, que han estat desfigurats pel seu creixement desbocat. En segon lloc, pel paisatge. Humil, però equilibrat i interessant. Sempre que passava hi havia alguna cosa que em copsava: el barranc, el carrer del Sol, el camí de la Pedrera, la proximitat dels camps de tarongers... Finalment, per la distància. No estava lluny de la ciutat. El procés d’adaptació al medi havia de fer-se a poc a poc, els urbanites som gent poc preparada per a viure lluny de l’asfalt, del soroll i de l’aliment cultural que generen les ciutats. Vet ací que senzill! A més, Picanya no és molt gran, té pocs habitants, unes bones comunicacions, uns equipaments presentables, unes zones verdes, una certa tranquil·litat, un desenvolupament harmoniós i uns habitants d’allò més normals. No era Shangri-La, però de moment em servia. Un poble d’adopció i prou. Posats en farina tampoc anaven a tenir gelosia els veïns amb pedigrí i arrels autòctones si Picanya adaptava un habitant més. La resta és açò que va a continuació: una mica d’història, una part de paisatge i una ullada a la vila de Picanya per introduir-vos a aquest lloc de l’Horta que m’ha fet seu.
 
 
Picanya, a pesar d’estar situada a 5 quilòmetres de València i a 2 de Torrent, ha estat quasi ignorada pels savis del País i de la comarca. De fet, jo diria que quasi desconeguda també per als altres pobles de l’Horta Sud. Manuel Sanchis Guarner, en el seu interessant llibre Els pobles valencians parlen els uns dels altres, sols recull una sola al·lusió a Picanya i aquesta és ben modesta: “En Picanya, cada u s’apanya”. Quan, per exemple, de Catarroja n’arreplega més d’una dotzena.Aquesta absència de dites tòpiques significa en certa manera la poca importancia que aquest poble ha tingut en la seua relació amb els pobles veïns, ni per a bé: “Dona bella, la de Xirivella”, ni per a mal, la major part de les dites que injustament s’han dedicat uns pobles als altres i que demostren la imatge falsa i tòpica que al llarg dels anys s’ha conreat: “Picassent, bona terra i mala gent”, o “Quan passes per Paiporta, toca i no et gires, que et tancaran la porta les paiportines”. En el camí de la vida la discreció és un grau.
 

Visitants il·lustres

Pel que fa als il·lustres visitants i estudiosos, aquests tampoc han allargat massa la seua estada, ni han dedicat massa línies a aquest poble de l’Horta Sud. Cavanilles, un extraordinari observador i botànic, en les Observaciones sobre la historia natural del Reyno de Valencia, publicat en 1795, ens despatxa de forma ràpida: “Picaña y Vistabella son pueblos pequeños; componen ambos 170 familias ocupadas en el cultivo de los campos, que les producen 250 cahices de trigo, 210 de maiz, 170 de judías, 20 libras de seda, 50 cántaros de vino, mas de 200 arrobas de aceyte, y como 40 de algarrobas”. Pel que sembla, Cavanilles passà de puntetes pel poble, ja que estava més preocupat pel blat i les garrofes que de contar-nos alguna cosa de la localitat i dels seus habitants.
 
A mitjan segle XIX, l’advocat pamplonés Pascual Madoz, en el seu famós Diccionario geográfico y estadís­tico e histórico de España y sus posesiones de ultramar s’estira una mica, i a més del vent, “reinan generalmente los vientos del E y del O”; i del clima, “templado y sano”, ja ens parla dels seus habitants, “110 vecinos, 452 almas”; de l’ajuntament, de l’església parroquial, del cementeri, “fuera del pueblo en sitio ventilado”; de l’ensenyament, “escuela de niños a la que concurren 38, dotada con 1.600 reales... otra de niñas con 47 de asistencia”; i del seu terme, “el terreno es enteramente llano, cubierto de frondosos olivares y pocas moreras”. I dels camins, “locales, carreteros y se encuentran en regular estado”. Cosa curiosa per als lectors d’avui és que Madoz, en parlar del terme, diu “su extensión es de 1/4 de hora”. Curta se li va fer la visita, a ell o al seu informador, ja que en un quart d’hora no li dóna temps per a escoltar els seus habitants: no ens diu res de la llengua que parlaven!
 
Si de Picanya ens dóna una visió més o menys afable, per contra, de Vistabella, l’il·lustre pamplonés, no degué guardar molt bona impressió, perquè escriu “su clima es templado y saludable, aunque se padecen catarrales”; o aquesta altra “el terreno es huerta de mediana calidad”; i en deixar el poble arrodoneix “caminos: el de Torrente a Valencia en mal estado”. També els habitants de Vistabella són muts, doncs no sabem el que parlen. Aquest diccionari de Madoz, estem en 1845, separa la informació dels pobles de Picanya i de Vistabella, perquè els dos nuclis de població van ser fins a 1851 poblacions independents, amb ajuntaments diferents que, a més de veïnatge, compartiren barranc, església i escola durant molts anys. Per últim, Joan Fuster, ja més modernament, en el seu Viatge pel País Valencià, publicat en 1962, diu que: “El viatger hauria de conèixer les poblacions importants de la comarca: Burjassot, Catarroja, Manises, Paterna, Torrent”. Ell, clar, encara no distingeix l’Horta Nord de l’Horta Sud, divisió que realitzarà el professor i polític Eugeni Burriel, en 1971, en el llibre La huerta de Valencia: zona sur.
 
 
Picanya continua sense aparéixer en els papers, no és una població important. Malgrat el protagonisme –del qual se senten orgullosos els seus habitants– que va tenir Picanya durant la recent Transició política, en ser el primer poble en demanar l’Estatut d’Autonomia per al territori valencià, cosa que agraí el Consell del País Valencià el 17 de juliol de 1978 concedint al poble de Picanya el tractament d’“Honorable Vila”. Però té açò alguna importància? Realment és necessari que un poble aparega en els papers i textos fundacionals? Evidentment que sí. La té en la nostra cultura occidental en què tant es parla d’autoestima, siga aquesta individual o col·lectiva. El que no arribe a esbrinar és si eixir en els papers ens farà ser més feliços als habitants de Picanya.
 

Sèquies de Faitanar-Benàger

I encara que falta molt per investigar, d’història n’hi ha, modesta, però n’hi ha. Els dos nuclis de població, Picanya i Vistabella, ja ho hem esmentat adés, van viure durant molts anys separats i no sols físicament, sinó històricament. El barranc de Torrent ha estat una barrera que ha aïllat ambdues poblacions que durant molts anys es desenvoluparen separadament. Vistabella, a la vora esquerra del barranc, va ser durant segles propietat reial. Fins i tot es conserva una partida del terme que porta el nom de Realenc. Una altra característica important és que aquestes terres de Vistabella eren de regadiu, rebien l’aigua del Túria a través de les séquies de Faitanar-Benàger.
 
Tanmateix, Picanya, a la vora dreta del barranc, pertanyia a l’ordre de Sant Joan de l’Hospital que va adquirir les terres en 1260. En tots els aspectes, tant territorials com jurisdiccionals, depenia del comanador de Torrent d’aquest orde. A diferencia de Vistabella eren terres destinades al cultius de secà: vinyes, oliveres, garrofers i alguns cereals. El barranc, com hem anotat, feia de tanca, de barrera geogràfica per impedir el reg dels camps. Cosa que una partida del terme, vora el barranc, així ho reconeix actualment: respon al nom de Malpàs.
 
Desamortitzacions i pèrdues de drets feudals, a l’inici del segle XIX, acabaren retornant la propietat als seus habitants i conduïren a la unió de les dues poblacions. Els dos ajuntaments reunits decideixen posar en marxa en 1850 el procés de fusió: “Que no teniendo el pueblo de Vistabella, iglesia, cementerio, prisión, enseñanza de ninguna clase, matadero, carnicería ninguna de las características que le requiera a una población y sobretodo ser de esta parroquia de Picanya... que el pueblo de Vistabella se debe unir a este de Picanya y para ello se solicitara...”. Un decret de la reina Isabel II n’aprovà l’any 1851 la unió. Una llarga separació acabava finalment, però que en la pràctica durà fins a la construcció en 1935, durant la Segona República, del Pont Vell, que aconseguia comunicar per fi els dos marges del barranc. L’aïllament històric entre els dos pobles arribava a la fi.
 
D’història, no massa, ja ho veieu, perquè com diu el poeta Vicent Andrés Estellés: “El meu poble no té riu/ni té unes nobles ruïnes./A Nadal té coques fines. A l’estiu tot el món viu...”. No hi ha riu, que és allò que fa nobles, diuen, les grans ciutats. Un senyor riu que hi done elegància. Que inspire els poetes. Que siga l’enveja dels visitants. Més, estem al Mediterrani i l’aigua és un bé molt escàs. Tanmateix, el barranc no serà un curs d’aigua regular però sí que és un accident geogràfic prou presentable. I, per cert, amb història, doncs ja apareix esmentat en el Llibre dels Fetsdel rei Jaume I. Un inici del tot respectable.
 
El barranc, encaixonat entre les altes parets que ha excavat al llarg dels segles, és un element del paisatge imponent. Sí, imponent –adjectiu que de segur hauria encantat Josep Pla, el millor prosista en la nostra llengua. I, possiblement, a més d’això, el barranc és el tret paisatgístic que dóna identitat al poble de Picanya. Callat, silenciós i generós. Ha aportat durant molt de temps aigua a l’Albufera. I és refugi de puputs, gafarrons, teuladins, garses i d’un munt de bestioles menudes: llagostins, pregadéus, tisoretes, grills, marietes... Sense esmentar la rica vegetació que acull: canyissos, esbarzers, joncs, senills..., que serviren de lloc per a herboritzar el botànic Joan Plaça, catedràtic de Medicina Pràctica i després d’Herbes de la Universitat de València, organitzador per primera vegada de la flora del nostre País i creador al segle XVI del primer Jardí Botànic de la península Ibèrica. (Ai las! la història, si la estudiàrem). El barranc és, doncs, tot un ecosistema viu. I digne de ser conservat per a les futures generacions. Últim reducte del paisatge més antic de Picanya. I al qual els polítics i els tècnics moderns volen transformar en una gran claveguera de ciment. En un canal lleig sense vida. Si em permeteu l’expressió: un ecocidi!
 
L’altre element característic del paisatge de Picanya és la plana. De poca elevació, 15 metres sobre el nivell de la mar, ha estat transformada per la mà de l’home en un immens jardí de tarongers del qual es distingeixen ací i allà alguns trossos, ben pocs, d’horta. Hauríem de situar-nos al sud, al camí dels Horts i endinsar-nos per un camí sinuós, en forma de serpent, flanquejat per bardisses de xiprers, per fruir d’aquest paisatge humanitzat que formen horts i camps de tarongers. Aquest camí, que naix al terme de Paiporta i acaba en el camí de la Pedrera, travessa una gran extensió que formava, en el passat, el tradicional conreu de secà. Amb l’aparició de la màquina de vapor, el gran invent de la Revolució industrial, i de la inversión de capitals de la burgesia de la ciutat de València, el paisatge medieval es va modificar profundament. Una època que cal situar a finals del segle XIX i principis del segle XX.
 
 
Una época que suposà l’aparició d’un nou paisatge al poble de Picanya que, a imitació d’altres indrets del País, comença a colonitzar-se de milers de tarongers. El motor de vapor i després de carbó, benzina i, finalment, d’electricitat proporcionaren l’aigua a uns terrenys tradicionalment secs i alteraren per sempre més el paisatge primitiu. Al mateix temps els nous propietaris de les terres començaren a construir bells edificis que s’identificaren amb el seu estatus social. Naixien així els horts, que responien a uns models arquitectònics dels gustos de la burgesia de la capital. Modernisme, eclecticisme, art decó..., són els estils que avui podem comprobar en una passejada molt recomanable.
 

Horts de tarongers

Generalment orientats a l’est, els horts tenen unes grans dimensions que combinen l’ús residencial del seu pro­­­pi­etari amb les dependències agrícoles associades al conreu de la taronja. Així, adossats al gran casalot tenim la bassa, el motor, els estables, la casa dels hostalers... Algunes d’aquestes construccions estan rode­jades de jardins decimonònics i curiosos elements decoratius i arquitectònics com la glorieta, la pèrgola, la font, l’estany i, fins i tot, sorprenents grutes. Avui, desapareguda l’època que els va crear, els horts resten com a testimoni material d’un model de producció econòmic i, el que és més important, com a part del patrimoni
del poble de Picanya.
 
Abandonant el camí dels Horts s’arriba al camí de la Pedrera, tradicional via que comunicava Picanya amb Picassent. Abans d’entrar al poble passarem pel cementeri. És un dels pocs, i no sé si l’únic de la comarca, que és de propietat parroquial. La desamortització del segle XIX degué oblidar-se d’ell. L’únic atractiu que té és el de les seues reduïdes dimensions. En perdre’l de vista, a la dreta del camí, s’albiren les primeres cases del poble. Més avant trobarem la via del tren amb la seua minúscula estació, avui elevada a la categoria de parada de metro. A mi, m’agradava més l’antiga funció d’estacioneta de tren. Pura nostàlgia! Uns maltractats plàtans acompanyen les solitàries andanes. Més enllà, els pins del parc de l’estació, un dels primers parcs de Picanya, inviten a una passejada. Llàstima de les seues curtes dimensions. En aquest indret tot pren l’aire de miniatura.
El camí de la Pedrera, que creua el poble de sud a nord, és una bona excusa per a iniciar un itinerari urbà. Prompte ens endinsem en el centre històric que formen els carrers Major, Sant Josep, Església i les places del País Valencià, Major i Constitució. És la part més vella del poble –que, si fa no fa, era així al segle XVIII– formada a partir de la cruïlla del camí de la Pedrera i del camí de Torrent a Paiporta. La gent anomena, com a sinònim d’important, els Quatre Cantons una de les interseccions més velles d’aquesta zona. Els carrers són estrets. El sol a penes penetra en ells. No hi ha distància, ni perspectiva per admirar les façanes. De tota manera, alguns d’aquests carrers conserven una certa gràcia, guarden una imatge de conjunt atractiva. Un cert equilibri d’arquitectura rural de principis de segle. Són carrers amb cases tradicionals de llauradors, de planta baixa i andana superior amb teulades a dues aigües. Algunes presenten a la façana principal una interessant simetria determinada pel gran portal que servia antigament per a entrar el carro. A l’interior es poden admirar patis, corrals i celoberts, ornats amb plantes i algun que altre pou, que són uns gratificants refugis a les nits xafogoses de l’estiu. Ara s’ha iniciat una bona política de rehabilitació de les façanes d’aquests habitatges. Els colors els han tornat unes imatges més atractives que han aconseguit reviscolar aquestes cases rurals. Perquè d’edificis monumentals a Picanya, no en trobareu. No es conserva cap construcció de més de tres-cents anys. Per desgràcia, al costat d’aquestes encantadores cases hi ha edificis de quatre i cinc plantes –pisos, en diu la gent– que trenquen l’harmonia del conjunt. Alteren la unitat d’estil.
 
Una intervenció municipal adequada i gens traumàtica ha remodelat, en canvi, la zona central d’aquesta part antiga, i ha guanyat un espai necessari per a la població. D’aquesta intervenció han nascut les actuals places del País Valencià, Major i Constitució, que són ara punt de trobada i de comunicació. Dues d’elles, la plaça del País Valencià i la plaça Major, són l’eix festiu del poble. A les darreries de la primavera i a principis d’estiu s’animen. Els picanyers s’estimen aquestes dues places. Són el batec del seu cor. Tertúlies animades a la nit, revetles, balls de saló, concerts de música, danses populars..., qualsevol acte és una bona excusa per eixir de casa, per sopar amb els amics i amigues al recer de les palmeres. Són també el lloc de concentració de les dues festes majors de Picanya: la Mare de Déu de Montserrat, el 8 de setembre; i la festa de la Sang, el segon dimecres després de Sant Pere. A la plaça del País –escurçant el nom com fa molta gent del poble– es troben dos dels edificis de màxim rendiment i programació cultural de la població: la Sala d’Exposicions (un vell celler) i el Centre Cultural (antiga sala de cinema), avui reconvertits tots dos en aparador de qualsevol manifestació teatral, pictòrica, literària, musical o artística. Que, en paraules de l’escriptor Josep Franco, darrer il·lustre visitant de la vila i autor de Les ciutats valencianes (1998), són “el testimoni de la vitalitat d’una zona que s’esforça a mantenir les característiques bàsiques de la seua personalitat”. La tercera de les places del centre històric, la plaça de la Constitució, està comunicada amb les altres dues per l’estret carrer de l’Església. En aquest punt podem observar dos curiosos edificis: el casalot del Centre de Salut i l’Ateneu. La façana d’aquest últim és una de les més interessants del poble. Construïda en 1910, és un edifici modernista amb una alta coherència en el seu conjunt. Com a cosa curiosa cal assenyalar que encara conserva les pedres de l’entrada per a l’accés del carro. El final del carrer mor en l’església de la Mare de Déu de Montserrat i en una solitària plaça a la vora del barranc. Hom té les seues febleses i aquesta separada plaça de la Constitució és una d’elles. La proximitat del barranc i l’equilibrat conjunt que formen l’auró, el plàtan, el conjunt de xops i les tres pruneres de color lila en tan reduït espai em tenen captivat. L’església i el seu campanar, que han estat modificats al llarg de dos segles, entre el XVII i el XVIII, segueix en el seu revestiment l’estil barroc tan tradicional en les esglésies valencianes.
 
La xarxa urbanística de finals del XIX i principis del XX, l’eixample, formada pels carrers de Sant Francesc i el carrer de Colon, presenta una millor cohesió que el nucli antic. El carrer de Colon, que creua el poble de nord a sud, del barranc al parc de l’Estació, presenta un conjunt de cases molt singulars. Ací, la major dimensió del carrer –durant anys els picanyers l’han anomenat el carrer Ample– fa que la perspectiva arquitectònica de les cases de llauradors esdevinga més remarcable. En canvi, el carrer de Sant Francesc, amb un bon grapat de cases interessants, no destaca quasi a causa de la seua estretor. L’estètica és de vegades determinada per l’espai. Tanmateix, el carrer de Sant Francesc, justament per aquesta raó, és el millor escenari per a admirar les catifes de flors amb què els picanyers adornen els carrers en la festa del Corpus.
 
Les nits de primavera són ideals per a passejar pel poble. Comença a fer bon temps, el dia s’allarga i les nits s’escurcen. Amb la lluna tot sembla transformar-se, prendre un aire diferent. Els colomers, que poblen les teulades de les cases, adquireixen, amb la llum de la lluna, siluetes retallades, inquietants, que no es poden percebre de dia. Els coloms i els seus propietaris, els colombaires, estan replegats ara a casa. Segurament enceten apassionades converses sobre el vol dels seus estimats coloms. Per a alguns picanyers és una autèntica passió acompanyar a la caiguda de la vesprada el vol de les seues aus. La vida bull a l’interior de les cases.
 
A l’exterior tot és silenci i solitud. M’agrada aquesta sensació de quietud, de calma. No trobes ningú pel carrer. Produeix un efecte estrany. Algun gat que s’amaga davall d’un cotxe pot ser l’únic moviment que es percep. Dels camps veïns t’arriba la sentor de la tarongina en flor. Una flaire que ompli cada racó del poble, que t’acompanya en el teu recorregut.
 
Les llums dels fanals, a la nit, fan projectar als arbres ombres desconcertants. Picanya, amb una bona decisió municipal, ha cobert tots els carrers d’arbres, que ara a la primavera esclaten de mil colors diferents. Fins i tot algun ventijol mourà les seues copes per admirar-les millor. El nostre passeig en arribar al barri del Pilar, el més ordenat i uniforme de Picanya, adquireix un vivíssim encant en contemplar les flors blanques de les mèlies del carrer de Sant Antoni, el rosat de les albícies del carrer de Ramon y Cajal o les tonalitats  blavenques i liles que amb què es revesteixen les jacarandes del carrer del Pilar.
 
És aquest equilibri, entre un poble d’activitat econòmica industrial –moble, metall, tèxtil...– i de serveis, fonamentalment –transports, comerç, distribució...–, que no ha perdut els seus orígens rurals, allò que fa atractiu el poble de Picanya. Un poble on encara, una bona passejada pels seus voltants, remeten contínuament a les seues arrels tradicionals agrícoles, permeten al vianant tenir sensacions difícils de sentir en una ciutat.
 
Patrimoni urbà
Un itinerari que hauria d’acabar, en creuar el barranc per la passarel·la, als carrers del Sol i l’Almassereta de l’antic poble de Vistabella. Ací s’uneixen dos aspectes molt remarcables. El valor paisatgístic del conjunt, orientat al sud i situat a la vora esquerra del barranc, és possiblement la millor panoràmica de Picanya. L’altre aspecte destacable és la sensació que dóna unitat. Les cases amb façanes emblanquinades són de planta baixa i cambra amb teules àrabs a dues aigües. L’estil de portes i balcons ens remeten a una imatge de darreries del segle XVIII i principis del segle XIX. Les mesures de protecció urbanística hauran de preservar aquest conjunt, que és una part important del patrimoni urbà de Picanya. Un futur que resta unit a la sort del barranc. I que, malauradament, està ple d’incertesa. Del futur, avui, per desgràcia, ja en coneixem els seus resultats. Més i més quilòmetres d’asfalt al servei del cotxe, que ha imposat la seua implacable dictadura.
 
La víctima és l’horta que és devorada dia a dia, metre a metre. Així, veiem proliferar com bolets autovies, corredors comarcals, carreteres, passos elevats i l’última moda importada de l’estranger: rotondes que maregen i ens fan girar com a trompes de la nostra infantesa. No m’agraden les rotondes. Mengen terreny que cada dia se’ns fa més necessari i no és clar que proporcionen major seguretat. A més a més es crea un espai al seu interior al qual no tenen accés els indefensos vianants. I això que els centres de les rotondes de Picanya són atractius: una esvelta escultura d’Andreu Alfaro, un preciós rellotge de sol i unes velles i antigues eines de camp. Centres que haurien estat visitats i admirats en qualsevol dels jardins i parcs que amb molt bon criteri i bon gust s’han construït als voltants de Picanya: el Jardí d’Europa, el Parc de les Albícies, el Parc de Vistabella, el Parc de Panazol –poble d’Occitània agermanat amb Picanya–, el Jardí Botànic...
 
Un lloc a l’Horta. Un poble per a viure en equilibri amb el seu medi. Dels seus habitants depén la conservació d’aquest espai vital, un bé molt escàs, en una comarca tan degradada com la nostra, que cal protegir contra el consum desordenat. Defensant el barranc, l’únic paisatge natural que ens resta. Defensant els últims reductes d’una societat agrícola amenaçada greument per un sistema agressiu de producció. Defensant, finalment, més que el desenvolupament sostenible de la societat moderna que ens ha tocat viure, un desenvolupament  harmònic, que permeta que el nostre poble continue viu amb el seu ric patrimoni, acumulat generació, rere generació pels seus habitants i que esperem que no esdevinga un lloc més de ficció per als ciutadans del tercer mil·lenni.

Fitxa del poble

Picanya
9.610 habitants
  • Extensió:7.5 km2
  • Altura: 15 msnm
  • Ayuntamiento: Pl. Espanya 1
  • ajuntament@picanya.org
  • 961 594 460
  • http://www.picanya.org