Un poble plural marcat per una sèrie de fets i per un accident geogràfic mai massa valorat, però sempre present, que hem de conservar. Volem un barranc verd i viu i, evidentment, sense formigó.

XAVIER TARAZONA
Papers de l’Horta, núm. 16 (primer semestre de 2002)

Hi ha fets que marquen la història dels pobles, tant com els accidents geogràfics. O és al revés? Tant se val. El que sí és cert és que el nostre poble, Paiporta, en la seua història recent, sempre ha estat marcat tant pels fets, alguns d’ells de capital importància, com per l’accident geogràfic més important de l’Horta Sud: el barranc de Xiva. Històricament el barranc sempre ha sigut el punt de trobada i el punt de separació de les veïnes i veïns de Paiporta.

 
La població naix al marge esquerre del barranc en un assentament al voltant d’una església i passa a anomenar-se Lloc de Sant Jordi, rodejat per conreus d’horta: dacsa, melons, moreres, alfals i altres hortalisses, regada per les séquies de Benàger i Faitanar, braços del pare riu Túria, amb un càlcul d’unes tres mil fanecades del seu terme d’horta. No està buit el marge dret del barranc, on no arriba l’aigua de l’abundància i de la riquesa exuberant dels conreus de l’horta, però hi ha cultius típics de secà: oliveres, vinyes, garrofers, forment, amb una extensió d’unes mil fanecades i també una forta presència de poder, en aquest cas religiós, que, en quasi totes les èpoques, també és polític: el convent de Sant Joaquim, construït al segle XVI, més concretament l’any 1585, al costat d’uns grups de cases aïllades formant masos o barris: Cases Noves de Torrent, La Florida i Portugalet. Avui, del convent no queda més que un mur ruïnós. Sobre la seua estructura, no ens queda més que una descripció feta per un historiador de l’època: ... l’edifici es compon d’un sol pis alt, amb una disposició de pati quadrat d’unes trenta vares de llarg, amb un mesquí claustre ample de quatre vares, que comunica a les cel·les, cuines i refectori, distribuïdes en els quatre trams que la circumden; al costat que mira a llevant correspon l’església, que és d’una sola nau, estreta i pobra que té tres capelles, un reduït presbiteri i sagristia; i a la part de migdia s’escampa un corral que deu tindre mitja fanecada, al qual hi ha dos coberts, un destinat a almàssera i un altre a trull i celler...
 
L’hort adjacent al Convent consta aproximadament d’una cafissada de terra de secà, amb una tanca de paret i té una sénia i una bassa... Aquest convent té una gran influència durant els segles XVI, XVII i XVIII, regit per frares agustins, al qual fan peregrinació els habitants de la població, primer per a la missa del diumenge i després per als actes religiosos de les festes, creuant el barranc, sempre que aquest, omnipresent, ho permetera; les processons discorrien per l’actual carrer del Convent. Ja estem parlant de dues parts: el poble a una banda (del barranc) i els frares a l’altra.
 
Aquest primitiu nucli canvia el seu nom cap a finals del segle XVIII pel de Paiporta. Ningú sap molt bé per què, però l’opinió científica més estesa és que ve del llatí pabus portam(‘la porta de la casa’), ja que aquest nucli poblacional potser estaba situat a l’entrada d’una finca important o potser als límits del terme de la ciutat de València. Mai se sap si és pel canvi de nom o per una altra cosa (clima suau, suficient horta per menjar, el caràcter agradable de la gent, etc.), el ben cert és que el poble va créixer al voltant de la seua primitiva església i cementeri situats al que avui és la Casa Abadia (o casa del rector) i progressivament es va anar acostant al barranc. El creixement del poble va canviar de banda, possiblement perquè algú, segurament amb molt de trellat, va pensar que construir a l’horta que els donava de menjar era una gran barbaritat, però, en canvi, al secà no es perdria massa. Total, pel barranc sols passava aigua cada molts anys i es podia creuar fàcilment a peu i amb cavalleries.
 
A poc a poc el marge dret del barranc cresqué més ràpidament que l’antic nucli primitiu. Algunes famílies tenien casa a les dues bandes del barranc i el secà anà configurant-se com la part del poble més dinàmica. Desaparegut el convent en 1835, allí no tenien església, però tenien més "esglésies", paganes i concorregudes, com eren els cafetins i els casinos, que fan que l’intercanvi de relacions siga més notable. També en aquesta banda es configurà una certa vida industrial lligada a la terra, però no per a conrear-la, sinó per a coure-la: les fàbriques de rajoles, o rajolars. Prompte el secà va ser el motor del creixement d’un poble eminentment agrícola, la qual cosa també marca el caràcter dels habitants d’aquesta banda del poble, encara que a la banda esquerra del barranc també l’activitat fabril té molta puixança, però, com ja hem dit, més arrelada a l’agricultura, encara que siga per la necessitat d’arbres de morera per abastir de pap els cucs, ja que els capolls de la seua crisàlide són els principals productors de fil per als telers de la fàbrica de la seda, on anaven a treballar xiques no sols de les dues bandes de Paiporta, sinó també de la Torre, Benetússer i Picanya, caminant en colla per les sendes de l’horta.
 

Les vores del barranc

 
Tot just estem parlant de finals del segle XIX i principis del XX, quan encara no existeix cap pont per creuar el barranc; la vida roda al voltant de les collites, de la pluja, de la sequera, dels torns de reg, de les floracions, de les bugades.
 
Potser aquest poble no té res a veure amb el d’avui, se’ns representa un poble tranquil, verd, amb el soroll de l’aigua corrent de les sèquies, la remor de les xarrades a la fresca en les calmoses nits d’estiu, els cants i les rialles de les dones que renten als ullals del barranc.
 
Segurament no tot seria tan bucòlic, encara que no devia haver-hi una fam extrema, ja que l’horta, millor o pitjor, sempre dóna alguna cosa per a omplir l’estómac (més d’un obriria la porta d’un badall); cal veure algunes fotos de l’època per saber que l’obesitat no era el problema sanitari més greu del poble.
 
Fins ara no hem trobat més dualitat que les dues vores del barranc, no tenim cap informació que ens faça pensar el contrari, però alguna cosa anava coent-se en l’interior del teixit social del poble que esclaria l’any 27, la qual cosa pareix indicar l’inici del camí a la dualitat que ha perdurat fins ara. En aquesta època, Paiporta encara és un poble eminentment agrícola, però la construcció de pous de reg (alguns molt santificats i beneïts: Sant Francesc, Santa Bàrbara, Sant Vicent, Sant Bernat; altres més localistes o futuristes: Estrela i El Porvenir) juntament amb l’aparició de diverses plagues que destrueixen una part dels cultius tradicionals com la vinya i la morera, per efecte de la fil·loxera i la pebrina, respectivament, possibiliten la transformació del secà en regadiu. Comença el cultiu de cebes i creïlles, productes més comercials, i s’inicia la lenta transformació d’aquesta horta en un monocultiu de taronges, la qual cosa expulsa del camp una gran part de la població que s’ha de buscar la vida en altres sectors econòmics; amb això es transforma el paisatge dual, horta-secà, en un únic paisatge a una vora i altra del barranc. Aquest transvasament de persones a les indústries, possiblement, fa canviar el caràcter d’una part de la població, típic de la gent del camp: individualista, poc crític i poc llegit, al costat de l’aparició d’una nova classe social en ascens: els botiguers. En aquest context apareixen joves amb inquietuds socials i polítiques que parlen obertament a les tavernes i als cafetins, creant ja un moviment polític d’esquerres en un poble encara ancorat en la tradició agrària conservadora.
 
 
Potser aquesta transformació explica els fets de l’any 27 que hem esmentat abans, i pensem que aquests fets inicien la tradició de dualitat del nostre poble. Anem a pams. L’any 1927 el govern de l’Estat espanyol promulga una llei per la qual, basant-se en motius de salubritat, els cementeris que es troben dins de les poblacions s’han de tancar i construir-se’n de nous en alguna part del terme més allunyada de la població. A Paiporta, en aquesta època, hi ha un cementeri (avui anomenat el Cementeri Vell) que depén de l’Església, o siga el cementeri parroquial, el qual no era dominat pels polítics que governaven l’Ajuntament, en aquest cas els conservadors i les forces vives (la dreta local de tota la vida); per alguna qüestió que se’ns escapa, les relacions del poder municipal i l’Església no devien ser molt bones. Aquest sector de la població, els que manaven, va veure la llum amb el decret del Ministeri Espanyol i va començar a crear opinió sobre el mal estat del cementeri parroquial i la seua proximitat al poble, al·legant causes molt primàries: que si era un corral de bestiar, que si els gossos treien els ossos dels difunts, etc., per llevar el poder sobre els difunts al rector de torn. Al mateix temps, treballaven en l’àmbit polític de València per aconseguir el permís per a construir-ne un altre. Una vegada aconseguit el permís i iniciades les obres, va anar conformant-se un forta oposició popular contra el nou cementeri; aquesta oposició va comptar en les seues files amb la gent d’esquerres i liberals que, paradoxalment, defensaven un cementeri parroquial i catòlic com el rector, enfront dels conservadors que defensaven un cementeri civil (més aviat municipal).
 
Quan van acabar de construir el nou cementeri, per ordre municipal es tancà el vell cementeri parroquial i començà una guerra entre les dues postures enfrontades. D’una banda, la classe popular és negà a soterrar els seus difunts al nou cementeri, i fins i tot se soterraren familiars a Benetússer o Picanya; alguns els treien d’amagat per tal que no se n’assabentara el veïnat. D’altra, l’alcalde (en aquell moment Josep Sorli, el tio Xilo) i el seu ajuntament pagaven el soterrar al primer que anara al nou cementeri (el primer que anà va ser un xiquet a la família del qual li pagaren el soterrar i la caseta). Fortes degueren ser les baralles, ja que hagué d’intervindre fins i tot un esquadró de la Guàrdia Civil a cavall per calmar els ànims enfrontats.
 
Fins a la Segona República no es tornà a obrir el Cementeri Vell, encara que oficialment no s’ha obert fins a l’any 80, però es continuà soterrant en un i altre cementeri des d’aquesta època. Potser ací comença (o es reafirma, que mai se sap) la dualitat dels habitants del nostre poble, ja que hi ha famílies separades en la mort: l’home en un cementeri i la dona en l’altre; fins aquest punt arriba l’enfrontament.
 

El Pont Vell

 
És evident que les prioritats dels governants de l’època estava més pels assumptes divins que pels humans, ja que el nou cementeri estava a la banda del secà i més allunyada del poble. En aquest any encara no hi havia cap pont per a creuar el barranc, per la qual cosa, segurament, si algú es moria durant una "barrancà", tardaria alguns dies a ser soterrat. No és fins a l’any 32 que va ser inaugurat el pont (avui el Pont Vell) que creua el barranc, que costà dos anys de construir amb els mitjans de l’època: estructures de fusta per als motles, obrers de vila amb cabàs i llegó, etc. Té tres pilars de forma el·líptica que suporten el pes de la carretera i una barana de ferro amb arcades dalt de cada pilar que el fan peculiar, amb una resistència a prova de riuades, com es va demostrar l’any 57. És el nexe d’unió entre les dues bandes del poble: l’horta i el secà. El pont juga a partir d’aquesta època un paper decisiu no sols per la seua arquitectura, que també, sinó perquè canvia la forma de relació entre les veïnes i veïns: creuar el barranc ja no és un impediment, o un inconvenient, per a persones i cavalleries, hi haguera o no "barrancà". Canvien les situacions però no es trenca la dualitat, aquesta dualitat larvada, que havia emergit per un assumpte sanitari i que, al capdavall, no és més que una representació de la més real lluita de classes.
 
La Segona República consolida aquesta dualitat apareguda l’any 27 i els partits enquadren les diferents opcions de la població, amb la qual cosa es configura el poble en dos bàndols polítics, com a la resta de l’Estat espanyol: dretes i esquerres. Com a bon poble dual ningú no és alié a aquest enquadrament, tothom està en un o en l’altre costat. Durant la Guerra Civil i la postguerra cada bàndol jugà el seu paper, però és un tema que cal tractar en els seus termes i no és ací on toca; nosaltres només volem constatar que la dualitat generada, possiblement, l’any 27  perdura fins avui.
 
Potser hi ha un sector de la població que, històricament, escapa d’aquesta dualitat, més pel seu caràcter camperol individualista i per la seua absència durant quasi tot el dia de la població. A més a més, són els que exporten per la comarca la visió que es té dels paiportins: fanfarrons, bregosos i jugadors, aquests són els herbassers. Aquest col·lectiu (només pel nombre, no per la relació d’associació entre ells), que en els seus millors temps arribaren a ser-ne més de 30, era el més donat a l’individualisme per la seua particular feina: treballaven al camp cultivant i segant l’herba, però el seu punt fort n’era la distribució, tant seca com tendra, per la ciutat de València, tant per a casernes i hostals com per a cases privades on es criaven conills per al consum o tenien cavalleries. Cada dia anaven a València en carro amb més de cent càrregues d’herba. Cada herbasser tenia els seus clients fixos, cobrava cada dia en diners i, a més a més, en les èpoques de més penúria, feien servir les sorres del carro per a passar estraperlo. En una època en què allò més bàsic era menjar, aquests disposaven de diners frescos i diaris, la majoria eren aficionats als jocs de diners, i com sempre una cosa porta l’altra, el joc porta la baralla, la discussió i la fanfarroneria.
 

Fusters i rajolers

 
La resta de població anà conformant-se al voltant de l’agricultura (cada vegada menys), el comerç i la indústria derivats de l’agricultura (cada vegada més), els fusters, els rajolars i també un emergent sector terciari (botigues d’ultramarins, barberies, forns, carnisseries, casinos, tavernes i cafetins i també el cinema). Per fer un exercici de memòria farem una relació de l’estructura econòmica local de fa entre 50 i 60 anys. No serà exhaustiva, segurament algun se’ns escaparà, però s’hi veu l’inici d’una estructura de poble menut, en dinàmic creixement i cada vegada més allunyat de l’agricultura com a únic mitjà de subsistència.
 
Cal observar la gran quantitat d’activitats en un poble de tres mil persones, entre homes, dones, vells i xiquetes i xiquets; no comptem amb els herbassers i els llauradors, que també hi coexisteixen.
  • Magatzems de cebes i taronges. N’hi havia nou: el del Gaire, el de Coll, el d’Olcina, el de Morán, el de Pastilla, el de Juanito el Sastre, el de Silverio, el de Pereti el de Juanito el del Café.
  • Tèxtil. La primera fàbrica de seda (finals del segle XIX) i la més important és la de Rafael Català. Alguns encarregats d’aquesta n’inicien altres com és Bartual. També existia la fàbrica de cotó dels Catalans.
  • Rajolars. Se’n comptabilitzen cinc: Pasqual i Ramon Serrano, el de Bauset, Vicente Tarazona, el del Pepot i el de Mina.
  • Fusters. Com a iniciadors, continuadors dels artesans fusters però ja com a tallers, apareixen les fusteries de Barrina, al carrer de Santa Anna, i la de Mitjavida al carrer de Colom, seguits per les fàbriques de Rodríguez, Maties Juan, Nicolau Damian ( el tio Colau), Baldomero Gimeno i Llorenç Paredes.
  • Oficis de serveis. Dins de la varietat de serveis que cal tindre per a fer funcionar la resta del poble podem destacar: Quiquet el ferrer; el serraurer Josep Ferrandis, el Cuell; els corretgers Eduardo Tel i Paco el corretger; Toni l’algepser; el tio Micalet el granerer; Antonio el Carrero, mestre d’aixa; Vicent Marín i Francesc Mateu Micalillo, tendalers; els carboners Pasqual Peiró i el tioXinito; els sabaters Antoni Paredes i el tio Xurret; la llum de la SAFE (Cooperativa Elèctrica, de la qual eren cobradors Julio el de la Morena Cap de Suroi Tari Tarazona).
  • Forns. A més del pa que es feia a casa hi havia els forns de Calabuig, on feia de forner Pepe Moret; el de Sidro (Isidre Martínez); el de la Societat d’Agricultors, al capdavant del qual estava Cristòfol Serra; el del tio Elies (Elies Ros); i el de la Placeta, regentat per Pasqual Ros.
  • Carnisseries. Per completar la dieta, a més dels animals que es criaven a les cases (conills i pollastres, fonamentalment), la població tenia la carn de Rafelet al carrer de Sant Roc; Cal Polit, al carrer de Santa Anna, i Ca Tonico a la plaça del Mercat.
  • Botigues. En aquest sector en alça dels botiguers podem fer dues classificacions: els "ultramarins" i les botiguetes. Entre els primers cal destacar el del tioCerezo al carrer de l’Església; al carrer de Sant Antoni, la de la tia Pasquala; Cal Mosquit al carrer de Colom (també era fàbrica de gel i llimonades); a la Placeta, casa Pepe el Xilo (meitat estanc, meitat ultramarins, en competència amb l’estanc de Pau); Ca la Munyosa enfront i Paco el de l’oli, al carrer Lepanto primer i al carrer del Convent després.  Entre les botiguetes podem destacar Ca Regina, Ca Mosca i Ca Marcelina i Melcior, totes al carrer de Lepanto; Cal Burret al carrer de Sant Francesc; Ca l’Angeleta al carrer de Sant Roc i el tioTrinitari al carrer de Santa Anna. També a la Florida (terme de Picanya, encara que tocant Paiporta) estaven Ca la Xulona i Gepeta.
  •  Casinos, tavernes i cafetins. A pesar que la meitat de la població no en feia ús (les dones), eren els grans centres de reunió del homes i n’hi havia prou. Entre els més prosaics (tavernes i cafetins) estaven El Cafetí o Ca Gori, Ca Marino, Soret i el Tort. Els més espirituals estaven representats pels casinos de la Granota (Musical i Mercantil), el Republicà, El Progrés, el Liberal i el Socialista.
  • Barbers. Centres de discussió i d’intercanvi d’informació dels homes, alternatiu al de les dones que estava al barranc fent la bugada o als forns coent el pa i les verdures. Quasi tots centrats al carrer de Santa Anna (avui seria nomenat el carrer dels Barbers) eren la del tio Toni (Antoni Estupinyà); Casa Manyes (Estanislao Mañas); Cal Marino i Cal Pelat (Fulgenci Soriano). Fora del carrer però a menys de cent metres estaven Ca Micalet a la plaça del Mercat i Ca Trabuco (Vicent Mendoza) al carrer de Lepanto.
  • Cinema. El primer cinematògraf que hi va haver a Paiporta estava a la plaça del Mercat i pomposament se li deia el Cine Imperial, on encara s’arribaren a fer pel·lícules mudes i també s’usava com a teatre. Un poc després, ja en el sonor, apareixen el Cine Florida (també anomenat Cine Vell o Cine Cirera) i el Cine Avenida (també anomenat Cine Nou o de Candideta).
 
També hi havia escoles, de xics i de xiques, segregats ja des de l’escola, com també escoles de cagons (guarderies, en el llenguatge modern) on encara no hi havia segregació per sexes. Abans de la guerra en funcionaven dues d’aquestes últimes: la de Perales i la del tioVoro. Després de guerra, la de Laura era una de les de més anomenada.
 
 
A pesar de l’obligatorietat, a partir dels anys cinquanta, de mantindre una escola a càrrec dels pressupostos municipals i l’ingent esforç dels mestres per instruir una xicalla famèlica i feble, l’escolarització no era el punt fort del nostre poble: només saber llegir, escriure i les quatre regles eren suficient per a eixir a la vida a buscar el pa de cada dia. Abans de guerra cal destacar els mestres D. Florencio i D. Lorenzo per als xics i Dª Trinidad i Dª Consuelo per a les xiques. Després de guerra el mestre és D. Joaquín Renovell i més tard D. Antonio Ibáñez per als xics, juntament amb Dª Juana, tota una institució de l’escola pública de Paiporta, i també D. Lino. Per a les xiques funcionà l’escola de les monges on, a més de llegir i escriure, s’ensenyava costura. Cal destacar que abans de guerra funcionava l’acadèmia de Juan Alcántara al carrer de l’Església per a classes fora d’hora, tot un miracle.
 
Cal no oblidar els metges i practicants que exercien el seu ofici moltes vegades a canvi de menjar i feien tant de cura de cossos com d’ànimes; la majoria d’ells eren una font de consells. D. Camilo Aleixandre i D. Joan Rigal van ser els metges d’abans de guerra. Després d’aquesta (els dos anteriors van ser afusellats) estaven D. Juan Millet i D. Resti Escriche, que amb el practicant D. Pedro de Mora-Granados, anaven curant la gent amb els remeis de D. Pedro Lloret el farmacèutic i altres remeis casolans de creació pròpia.
 
Tota aquesta abundant, encara que incompleta, informació sobre l’estructura del poble a mitjan segle XX és per a confluir cap a la idea que Paiporta és un poble històricament dinàmic, i aquesta efervescència sempre és un focus de conflicte i de presa de postura davant de cada situació que, per una o altra circumstància, sempre acaba partint el nostre poble en dos bàndols irreconciliables. I així quasi fins als nostres dies. No sols som un poble partit per un barranc, que ens fa dos pobles en un; també tenim dues bandes de música, dos clubs de futbol, dues penyes ciclistes, dos cines, dues penyes boueres, dos grups de danses, etc., encara que l’augment de població, per la forta immigració començada als anys seixanta (es demostra amb dades de població que es produeix un bot important de l’any 60 al 65, en què es passa de 4.054 habitants a 8.536), ja ha canviat aquest panorama: ara no hi ha sols dos de cada cosa, a vegades n’hi ha tres i fins i tot quatre o cinc. Així tenim tres esglésies, cinc falles, cinc escoles (encara que tan sols un institut), un nombre indeterminat de confraries religioses, així com bars i altres institucions per a animar el cos.
 
Amb aquesta pinzellada històrica creiem suficientment demostrada la tesi que Paiporta és un poble dual, o almenys ho ha sigut històricament. O no? Potser només siga un poble plural marcat per una sèrie de fets i per un accident geogràfic mai massa valorat, però sempre present, que hem de conservar. Volem un barranc verd i viu i, evidentment, sense formigó.

Fitxa del poble

Paiporta
20.484 habitants
  • Extensió:3.9 km2
  • Altura: 52 msnm
  • Ayuntamiento: Mestre Músic Vicent Prats i Tarazona, s/n | 46200 Paiporta
  • 96 397 12 22
  • http://www.paiporta.es