A pesar de gaudir d’una independència i autosuficiència plena, la proximitat a la gran ciutat és un dels seus principals elements caracteritzadors, com també ho és la seua densitat de població, ja que els habitants conviuen en un terme municipal reduït que a penes supera els dos quilòmetres quadrats.

En els últims anys, igual que en molts altres municipis del cinturó de València, Mislata ha experimentat un període constant de canvis i transformacions fins al punt de convertir-se en una gran ciutat, que s’assembla poc a aquella vila de l’horta valenciana que fou en un passat no massa llunyà.

El naixement de Mislata està íntimament lligat a la fundació de la capital. Es podria dir que la creació de la vila de Mislata és una conseqüència de la pervivència de la ciutat de València i, per tant, sabent les dates històriques del naixement de la gran ciutat, sabem la data aproximada de la creació de la vila (any 210 aC).

València fou erigida com una ciutat castell, a la vora del riu Túria, per a aprofitar l’illa que formava el gran meandre on estava enclavada com una línia de possible defensa del territori en temps dels romans. Mislata, en canvi, fou creada per una absoluta necessitat de la gran ciutat, la guardiana de la canalització de l’aigua del riu per a l’abastiment de la capital.

Després, les terres del voltant foren dessecades per al cultiu i Mislata va ser el primer municipi de la primera “cinturació”, continuada per moltes altres en el gran pla a l’oest de la ciutat de València. Possiblement, l’espina dorsal del reg de les cinturacions valencianes seria la primitiva séquia de Favara (encara existent), que travessa tot l’espai lliure des de Mislata fins a l’Albufera.

La història més antiga de la ciutat de Mislata està marcada, com la pròpia Història en majúscules, per les successives guerres i lluites de poder que protagonitzaren tots els seus pobladors. Així, podem situar la primera gran fita bèl·lica al voltant de l’any 75 aC, durant les lluites constants entre els generals romans Pompeu i Sertori, que acabaren amb el triomf del primer, després d’una batalla definitiva que tingué com a escenari el lloc ocupat entre el riu Túria i la capital, segons conten els historiadors entre el Pla de Quart i la localitat de Mislata.

La segona de les grans batalles que marquen els eixos centrals històrics de la vila de Mislata la trobem a finals del segle XI, en una societat feudal i amb un protagonista d’excepció, Rodrigo Díaz de Vivar, el més famós de tots els mercenaris de guerra del seu temps. El Cid, llavors al servici d’Alfons VI de Castella, s’apoderà de la ciutat de València després d’una sagnant batalla contra les tropes de l’exèrcit àrab comandades pels almoràvits.

De fet, el dia de l’aparició de la lluna sawwual (14/10/1094) els musulmans estaven congregats en oració per la festa de la ruptura del desdejuni a Manzil Ata (Mislata), al costat de la Saquiyat Hawara (Séquia de Favara).

La batalla començà amb un enfrontament cruel entre els dos exèrcits. En un moment, el Cid demanà la retirada i els àrabs cregueren en la seua victòria, perquè eren molt superiors en nombre d’hòmens. No obstant això, el Cid estava preparat i rodejà l’exèrcit musulmà, que atacà pel buit que deixaven les tropes cristianes. L’estratègia donà un magnífic resultat i la victòria, gràcies a l’astuta maniobra utilitzada pel Cid en terrenys de Mislata, assegurà la pau a València i el seu terme durant alguns anys.

Durant la conquesta cristiana, Mislata era una alqueria on Jaume I, fidel a la seua idea de llibertat –que consistia en l’accés a la propietat de la terra– repartí cases i terrenys. La concessió del poblat en conjunt fou atorgada a Sancho López d’Albero en 1239, segons consta en el Llibre del repartiment, encara que posteriorment també poblaren la vila altres cavallers com Ramon Seguí i En Pertusa, que reberen importants donacions per la seua classe social, així com dos frares del monestir de Poblet, ubicat al poble veí.

I així arribem a l’any 1348, data de la tercera gran fita en què el nom de Mislata passà a engrossir les pàgines de la Història, en un enfrontament conegut com la Batalla de Mislata. Llavors, les forces de Pere el Cerimoniós s’enfrontaren a les forces de la Unió Aragonesa primer i la Unió Valenciana posteriorment dins d’un moviment senyorial en defensa dels seus privilegis de classe.

El 9 de desembre de 1348, el Pla de Mislata fou l’escenari de la terrible batalla en què les tropes reials venceren els unionistes després d’haver patit nombroses baixes. Una vegada vençuts els enemics, el rei aplicà als derrotats tot el pes de la justícia i castigà els unionistes amb cruels castics, com obligar-los a beure el bronze fos amb el qual s’havia fabricat la campana que convocava les reunions dels rebels.

Posteriorment, l’alqueria de Mislata fou un lloc de convivència, quasi sempre tensa però fructífera, entre els moriscos i els cristians vells, en una llarga etapa marcada per les successives baronies de Mislata. El primer baró de Mislata fou Pere II de Boïls, que també ho fou de Manises, Albalat i Benilloba, a qui seguiren moltes altres famílies nobles fins que en 1497, Francesc d’Aguiló vengué Mislata al comte d’Aranda, sens dubte el baró políticament més important de la vila.

Pedro Pablo Abarca de Bolea fou el desé comte d’Aranda i baró de Mislata i la Moreria, nom que encara hui conserva el centre històric de la ciutat. Gran estadista de l’Estat espanyol, va ser nomenat capità general de València en 1763, ocupà la presidència de Castella en 1766 i dirigí la política de l’Estat impulsant importants reformes il·lustrades, i es caracteritzà per la seua animadversió a la Gran Bretanya i per ser l’artífex de l’expulsió dels jesuïtes d’Espanya.

En l’àmbit local, el comte d’Aranda passà a la història per ser el creador de la Carta de poblament en 1611, un document

que informa sobre la concessió feta pel comte amb la finalitat de realitzar una nova repoblació de la vila. L’expulsió dels

moriscos dos anys abans deixà les zones rurals pràcticament despoblades i els senyors, propietaris de la quasi totalitat de

la terra de Mislata, portaren llauradors de llocs menys castigats, igual com en l’època de Jaume I, però en condicions

molt més degradants, com es detalla en aquest document.

Per a concloure el repàs històric als fets més destacats succeïts a Mislata, és necessari referir dos últimes batalles que

tenien com a objectiu la presa de la gran ciutat i la menuda vila de Mislata. Per la seua situació geogràfica, fou el bastió

sobre el qual les forces enemigues obtingueren l’èxit en la captura de la capital del regne. La primera d’elles, enmig de

la Guerra de la Independència, la protagonitzà el general francés Suchet, que establí el quarter de l’artilleria dins la

vila, entre Soternes i Campanar.

I la segona i última d’aquestes grans batalles ocorregué ja en temps moderns, quan el general Martínez Campos bombardejà València per a sufocar la insurrecció cantonalista que s’inicià a Cartagena. Una vegada més, l’emplaçament

lleugerament elevat de la ciutat de Mislata serví perquè fora elegida com a punt estratègic militar.

D’altra banda, en la Mislata de l’època moderna, una vegada superades totes les lluites entre els distints pobladors, els habitants s’assentaren i progressaren en el seu mode de vida, que durant segles i segles no fou sinó l’agricultura. Les primeres documentacions històriques fan veure que al voltant del segle XIII i següents la vinya era el principal cultiu de la terra alta del terme, i els cronistes més antics diuen que el vi de Mislata tenia una qualitat excel·lent, molt apreciada pel mercat.

No obstant això, els principals cultius de les terres de Mislata, almenys durant els dos últims segles d’història, eren els habituals d’una vila de l’horta valenciana. El blat era, sens dubte, el producte per excel·lència i el que ocupava més d’hectàrees cultivades, a més de constituir la principal font de manteniment dels veïns mislaters. A més del blat, però en menor mesura, també era fàcil trobar a Mislata camps de creïlles, cebes i tot tipus de verdures (pimentons, cogombres, tomaques…), que deixaren pas més tard –ja en el segle XX– als horts de taronja. Fins i tot hui, en els últims vestigis de terra llaurada que encara hi ha al terme municipal de Mislata, al voltant de l’emblemàtic Pou del Quint, s’hi veuen algunes plantacions destinades al cultiu de verdures.

Igual que en molts altres municipis de l’àrea metropolitana de València, el pas del temps anà llevant terreny a les grans planures d’horta i l’agricultura deixà de constituir la principal activitat dels veïns de la vila en favor de la indústria. La fabricació de pell fou, sens dubte, la primera de les activitats artesanals que aconseguí restar efectius a l’agricultura. Com era molt habitual en l’època, el gremi de fabricants de pell es concentrava en un mateix carrer, el de Felipe

Bellver, ple de tallers de manufactura.

Després de les pells arribà la fabricació, també de forma artesanal, de tota classe de mobles fins al punt de convertir-se en un dels grans sectors de producció a principis del segle passat. I després d’aquestes concentracions gremials que ocuparen desenes d’artesans de Mislata arribà el procés industrial, del qual destacarem la instal·lació de tres fàbriques emblemàtiques: l’empresa de fabricació de ventalls de José Pinar; la de Natra, dedicada a la fabricació de xocolate i derivats, ubicada en ple cor de Mislata, a l’actual plaça del Músic Ramon Ibars, i la fàbrica de paper de fumar Payá que col·locà un bon nombre de mislaters que ja no podien subsistir amb els escassos beneficis que deixava l’agricultura.

Hui, a excepció de Payá, les grans indústries també han desaparegut del nucli urbà de Mislata i el sector servicis és l’hegemònic. Una potent xarxa de servicis sostinguda per un teixit de més de 1.200 comerços i xicotetes empreses constitueixen en l’actualitat el principal sector econòmic de la ciutat.

Hui en dia, Mislata és el resultat de la important transformació, sobretot urbanística, que ha viscut en els últims anys. El pas del segle XX ha esborrat de la memòria de molts habitants aquella imatge de poble de l’horta valenciana que tenia en l’agricultura la seua vida. Els camins, camps, alqueries i molins deixaren pas a les fàbriques i construccions industrials, que també han acabat sucumbint davant l’avanç voraç del creixement urbanístic residencial.

Mislata supera ja els 40.000 habitants i ara lluita per desfer-se de l’etiqueta de “ciutat dormitori” imposada per la proximitat a la gran capital, de la qual tracta d’aprofitar els innumerables beneficis i de minimitzar els desavantatges de la proximitat. I un d’aquests grans beneficis són les excel·lents comunicacions amb què compta la ciutat, on la connexió amb València gràcies al Metro ha servit per a guanyar en vitalitat i fer més còmoda la vida dels seus ciutadans. Cada dia, centenars de veïns arriben en uns minuts al cor de la gran ciutat i tenen a l’abast tot un univers de servicis.

No obstant això, la dependència de Mislata respecte del cap i casal, tot i ser real, no és excessivament marcada, ja que la ciutat ha aprofitat també aquests últims anys de creixement i transformació per a crear unes modernes infraestructures i una potent xarxa de servicis, principalment comercials, adaptades a les seues necessitats. Les àmplies i noves zones verdes creades han servit per a oxigenar en part la ciutat i les noves infraestructures esportives, educatives i urbanístiques, unides a una incessant activitat ludicocultural per a totes les edats, són les apostes de Mislata per a adaptar-se als nous

temps

Finalment, no podem tancar aquest article sobre la ciutat sense ressaltar el que sens dubte és un dels seus grans tresors, el de la seua ciutadania. Mislata s’ha convertit en un autèntic cresol de cultures on conviuen milers de ciutadans arribats des de tots els punts d’Espanya i de fora de les nostres fronteres. Precisament aquesta convivència multicultural és el punt de partida d’un estrany sentiment de poble que, si bé atén a persones de molt diverses arrels, es reflecteix en un alt nivell de participació en la vida social del municipi. Les moltes festes que se celebren en la ciutat al llarg de tot l’any –la màxima expressió de la qual són les festes valencianes per excel·lència, les Falles– així com el sorprenentment nombrós moviment associatiu, inviten a pensar que la ciutat, a pesar de guardar només unes poques coincidències amb allò que fou en un passat no molt llunyà, creu encara en la virtut del progrés compromés i en la convicció que és necessari evolucionar sense deixar de mirar arrere i sense perdre les senyes d’identitat.