La situació geogràfica, el clima i la fertilitat de la seua terra, foren suficientment atraients perquè el poble musulmà, en la seua expansió de l’Al-Andalus, pensara “que aquest havia de ser el seu lloc”, fet que dóna lloc al nom d’aquesta ciutat.

Segons l’historiador Escolano, el nom de Manises seria una evolució etimològica del vocable àrab “Menecil”, que vol dir “el meu seient”. De forma ja llegendària, narra Escolano que en arribar a aquestes terres un cabdill àrab s’enamorà del lloc i digué als seus: “Menecil, aquest ha de ser el meu lloc”. Més creïble sembla ser la versió de Nicolau Primitiu, qui fa derivar el vocable de Manises de “Manices”, que significa “obrador o manufactura”. Hi ha fins i tot una tercera teoria –la que més base documental cobra aparentment- d’A. Cabanes, R. Ferrer i A. Herrero, que parlen de “Manitio” com a base etimològica, i amb el significat de “munt” o “elevació del terreny”, impressió que es té quan hom s’acosta a Manises des del riu Túria.

 

 

A pesar de l’absència de documentació escrita i d’excavacions arqueològiques que ho confirmen, Manises pot conéixer la presència de civilitzacions anteriors, com ho demostren algunes restes arqueològiques trobades en el seu terme municipal, i sembla també bastant probable l’origen romà també d’obres d’enginyeria hidràulica de l’aqüeducte dels Arcs i la séquia dels Alcavons, enginys que donaren a la vegada nom a dues partides del terme municipal de Manises.

 

Però iniciada la conquesta del regne de València, el rei conqueridor Jaume I deixà registrada en el Llibre del Repartiment la donació a Artal de Luna, un dels seus homes de confiança en la campanya, de les alqueries de Paterna i Manises, el dia 7 de juliol de 1237.

Però aquesta possessió duraria poc en mans de la família dels Luna: el 3 de desembre de 1304 seria venuda l’alqueria de Manises a Pedro Boïl i d’Aragó, tresorer reial, la família del qual mantindria el senyoriu fins al segle XIX, en què per Reial Decret de 2 de febrer de 1837 foren abolits els senyorius a Espanya.

 

Com en altres coses, Manises començà depenent eclesiàsticament també de Paterna, fins que a instàncies de Felip de Boïl i de la Scala, el 2 d’abril de 1370, el bisbe de València, Jaume d’Aragó, erigí la parròquia que ja existia com independent de la de Paterna, sota l’advocació de Sant Joan Baptista.

 

D’aquesta primitiva parròquia encara queda en peu una xicoteta part, la corresponent aleshores a la capella de la Mare de Déu del Rosari, actualment coneguda com la capelleta de Sant Antoni. Manises, en els segles XIV i XV, era un nucli de població poc extens, però amb una gran vitalitat artesanal. A aquesta època corresponia l’anomenat Palau dels Boïls, popularment conegut per “El Castell”, situat a la plaça que conserva el seu nom, enfront de l’actual ajuntament. Sense saber-ho amb certesa, en aquesta data construí l’edifici, i tot sembla indicar que fou el resultat d’adossar diferents

habitacles a una torre musulmana, fins arribar a ser un casalot residència de la família propietària de Manises. De l’edifici no queda cap resta, ja que fou enderrocat a principis dels anys 60, després d’haver sigut durant llarg de temps casa-quarter de

la Guàrdia Civil. Igual sort tingueren les dues cisternes d’aigua d’origen musulmà que hi havia a la mateixa plaça i de les quals tampoc no hi queda cap mostra.

 

Des del segle XIV, Manises començà a adquirir fama internacional com a centre de producció ceràmica, jugant un important paper la família Boïl. Pere Boïl, ambaixador de Jaume II a Granada, a la tornada a València portà artesans de l’Al-Andalus que introduïren a Manises les tècniques malaguenyes d’elaboració de la ceràmica blava i daurada.

 

Aquesta ceràmica tindria la major esplendor en el segle XV, conegut com el Segle d’Or de la indústria manisera, arribant els seus productes a la cort papal i als palaus de reis i nobles del món occidental conegut. Francesc Eximenis, quan escrigué

“El repartiment de la cosa pública” –una espècie de llibre de normes i consells per al bon govern dels jurats de València- recollí la fama europea de la ceràmica de Manises: “… sobre tot es la bellesa de l’obra de Manises daurada i maestrívolament pintada, que ja, tot lo mon ha enamorat, en tant que lo papa e los cardenals, e los prínceps del mon per especial la requeren, e estan tan meravellats que de terra se puixa fer obra així excel·lent i noble”.

 

Entre els segles XV i XVI, Manises devia tindre un aspecte paregut a l’actual nucli antic de la població, amb cases baixes i algun obrador adossat, però a diferència d’altres nuclis de població europeus, on les funcions d’habitació i treball s’alternaven en el mateix espai, a Manises l’activitat ceramista es concentrava generalment en un incipient polígon industrial, l’actual Barri d’Obradors, citat ja en la documentació medieval com la partida de les “Ollerii”, “Olleries” o també dels “Obradors”. A aquesta època correspon també la primera gran expansió de la ciutat, amb l’obertura del carrer Nou, una idea personal de Pere Boïl, l’onzé senyorde Manises.

 

El XVI començà a Manises amb els efectes de l’expulsió dels moriscos d’Espanya, després del fracàs de l’activitat conservadora dels musulmans al cristianisme. Però a diferència d’altres llocs en què poblacions senceres quedaren buides i les terres sense treballar, a Manises aquests successos no resultaren tan dramàtics. Només un terç de la població era d’origen musulmà, i encara així no tots els moros manisers eixiren del lloc. Malgrat tot, el relatiu despoblament de cases i l’abandó d’obradors fou socorregut per Felipe Albert Vidal, senyor de Manises, qui va cedir en enfiteusi cases i tallers a vassalls de la seua població, que si bé pogué disminuir la població, no necessàriament va succeir el mateix amb la producció ceràmica.

 

Des d’aquesta mateixa època podem parlar ja del gremi de “mestres d’obra i de terra”. A partir d’ara, el gremi, el clavari en la seua representació o qualsevol dels seues membres, apareixen freqüentment en tot tipus d’actes públics de la vila, jugant

un important paper en les decisions que els afecten.

 

 

Si el segle XVII no havia començat precisament bé per a la producció ceràmica de Manises, encara intervindran dos factors, a més de l’expulsió morisca, que trastocaren amb força l’activitat industrial: el desplaçament de l’activitat comercial del Mediterrani cap a l’Atlàntic, és a dir, a les terres del nou món; i finalment, l’entronització de la casa d’Àustria en la corona espanyola.

 

València estigué allunyada del comerç amb l’Amèrica, no sols per ser campanya castellana, sinó especialment perquè el port del Grau de València era massa menut per a atracar els vaixells que requeria el creuer atlàntic. El comerç, i amb ell el transport de mercaderies, és part necessària del món industrial; sense una eixida a l’exterior fàcil i rendible, difícilment podien els ceramistes manisers fer el salt al món nou i que amb tanta seguretat necessitaria de les manufactures ceramistes maniseres.

 

Per altra part, l’arribada dels Àustria, una dinastia estrangera, amb gustos diferents, i a la qual l’art hispano-morisc li resultavaun poc estrany, allunyaria València, i amb ella especialmentManises, de les escaparates de la moda. Des d’ara, Talavera i Sevilla seran les que recullen el testimoni de l’activitat ceramista, tot incorporant als seus tallers la policromia i el gust de la moda renaixentista.

No tenint la ceràmica de luxe –daurada- que es feia a Manises clients del cercle de persones refinades i exigents (al

gust de l’època), la producció va dirigint-se cap a productes d’ús quotidià i popular. El col·lectiu d’artistes, cada vegada

més, limitarà la seua producció de ceràmica daurada i potenciarà una indústria més utilitària que artística.

 

 

Durant el segle XVIII la ceràmica de Manises, en la decoració, incorporarà la policromia, amb una certa influència de les

labors de l’Alcora, estil ple de color i de gran imaginació. La taulelleria coneix des de finals del segle anterior un important

creixement. La influència sevillana, tan de moda aleshores, es manifesta totalment en el taulell valencià, principalment en l’ús de colors vius. Dibuixos de gran bellesa i motius imposats pel barroc, roques i petxines, gerros dels quals ixen

ramellets de flors i fruites, pardalets exòtics i galls reials. El groc, el blau, el verd, el taronja i el manganés, pintats sobre fons esmaltats blancs i grossos, que afavoreixen el traçat i, per tant, la perfecció del dibuix.

 

El 14 d’agost de 1751 s’inaugurava la nova església de Sant Joan Baptista, i el Santíssim Sagrament era traslladat solemnement. Aquesta data quedà en la memòria històrica del poble de Manises a través de la celebració d’una festa, “la

Traslació”, i el nucli urbà té un carrer retolat amb el nom de la festa.

 

La imatge que de Manises ofereix el naturalista Antoni Josep Cavanilles a finals de segle, és la d’una vila amb poc més de 1.100 habitants, la meitat vinculada a l’agricultura i l’altra meitat a la ceràmica. Diu el mateix autor que allí es fabricaven

taulells per a les cases de la capital, en 34 fàbriques; en quatre que són les principals s’imitaven les obres de l’Alcora, i en les altres trenta, que són xicotetes, la fabricació era més ordinària.

 

 

El segle XIX, amb l’inici de la Guerra de la Independència, començaria -una vegada més- malament per a Manises. Rebria un dur colp en el remolí bèl·lic, no sols en la indústria –igual que en la resta del país-, sinó fins i tot amb greus incidents

guerrers, per estar pròxim al setge de la ciutat de València.

 

La nit del 27 al 28 de juny de 1808, el mariscal Moncey ordenà una batuda de càstig pel fracàs de la batalla davant de l’ermita de Sant Onofre. Genets i soldats a peu recorregueren els carrers de Manises, saquejant cases i edificis públics, prenent a la força objectes, i el pitjor, vides humanes.

 

El segle XIX seguiria endavant no sense dificultats, amb les freqüents pestes de còlera que assotaren els habitants de Manises: sols en la primera, la de 1835, moriren 161 persones.

 

Entre 1860 i 1900 i posteriors, s’introduïren en el procés de producció determinats canvis que faciliten la mecanització i la producció en sèrie, com l’ús de la pasta blanca, fabricació per mitjà de motles, molins amassadors de pasta i d’altres.

Aquests canvis constituïren una important innovació tecnològica, que sens dubte repercutiria en una major producció.

 

I en aquest mateix context cal situar la construcció del ferrocarril, que pretenia unir València i Aragó. Les obres començaren el 9 de març de 1882, a la partida del Ràfol de Manises, tot inaugurant-se oficialment tres dies després.

 

La línia València-Manises fou inaugurada el 22 de maig de 1889, tot producte de l’entusiasme de l’enginyer maniser Rafael Valls David, que no fou sols el promotor de la idea sinó també l’enginyer redactor del projecte. El ferrocarril permetria als industrials manisers donar eixida als seus productes amb major fluïdesa i seguretat, així com l’arribada de matèries primes per a la producció de ceràmica.

 

Però no sols afectà la indústria la instal·lació del ferrocarril. Una important ampliació del perímetre urbà en direcció cap a la línia del ferrocarril, i convergint especialment amb l’estació: és el barri anomenat precisament de l’Estació, creuat pel passeig de Guillermo d’Osma. L’actual estació de Manises ocupa el mateix lloc que la primitiva, però amb una redecoració de motius ceràmics inaugurada durant les festes de 1974.

Durant el segle XX, la ciutat ha anat creixent empotrada entre els eixos de la terrassa del Túria al nord i la línia del ferrocarril al sud; i creuada des de l’est, des del pont de Paterna per la carretera de Riba-roja de Túria, fins arribar a l’oest més enllà del polígon d’Obradors i encara més del Barranquet, terrenys principalment ocupats per velles fàbriques, fins a reconformar el barri del Carme, que rep el nom de l’Asil Escola de Xiquetes que hi havia en aquesta zona i que encara està com a centre d’ensenyament.

 

Per l’est, la ciutat anava creixent entre la via del tren, la carretera de Riba-roja de Túria i el carrer dels Sants Just i Pastor, i especialment més al nord –al llarg de l’aqüeducte subterrani d’Aigües Potables, en terrenys ocupats per zones de coves, sorgia un barri de nova creació format per alguns grups de vivendes de protecció oficial, l’anomenat genèricament

barri de Sant Fèlix.

 

Des dels anys 50 i de forma espontània, sense planificació ni legalitat urbanística, va naixent una nova barriada a Manises, l’anomenada de Sant Francesc, pràcticament unida ja a la resta de la ciutat gràcies a una vigorosa activitat urbanitzadora dels últims anys.

 

 

A més dels carrers del nucli antic, on les cases mostren els seues façanes i llindars, una variada i magnífica decoració de ceràmica, alguns edificis mereixen ser visitats a Manises: L’església parroquial de Sant Joan Baptista. Edifici d’època de

transició entre el barroc i el neoclàssic, és el principal monument de la ciutat. Construït a partir de 1734, després d’haver enderrocat l’antic. És d’una planta de creu llatina, amb una sola nau i capelles laterals separades per columnes i pilars.

La capelleta de Sant Antoni. Situada a a cantonada dels carrers Mossén Pere Esplugues i Sagrari, és l’antic edifici de la capella de la Mare de Déu del Rosari. Un xicotet espai molt reformat que ha perdut l’essència de la seua antiga fàbrica. És

el que queda del primitiu temple parroquial de Manises, i s’hi conserven les portes i la pila baptismal de l’època gòtica.

El Museu de Ceràmica de Manises. Punt obligatori en la visita a Manises. Està instal·la en una vella casa del segle XVIII, cedida per la família dels Ferraro. El museu té un circuit eminentment didàctic, on a través de les peces trobades principalment al subsòl de Manises i restaurades en el centre, mostren l’evolució de la producció ceramista de Manises, així com una interessant mostra de ferramentes de treball pròpies de la fabricació ceramista.

 

La Fàbrica de l’Art. Fundada per Juan Bautista Huerta Aviñó (1878-1949), destaca sobretot per la sèrie de peces decorades amb reflex metàl·lic. Aquest edifici era la seua fàbrica i a la vegada la seua vivenda. La façana, que és la que realment

crida l’atenció dels visitants, és una completa escaparata de les produccions i estils que elaboren.

 

L’Aqüeducte dels Arcs. Situat al barranc del Salt de l’Aigua, a la zona sud de Manises, està construït de taulells i argamassa. En l’actualitat està sent objecte d’estudi per a datar-lo definitivament i a la vegada preparar aquests espai per a

ser conservat i visitat amb la dignitat que li pertoca. Sobre ell encara discorre tots els dies la séquia de Quart, a la qual amb els seus 28 arcs ajuda a salvar del desnivell del terreny.

 

L’antiga Escola de Ceràmica. En l’actualitat és la seu de la Societat Musical l’Artística Manisense i també del Gremi de Mestres Ceramistes de Manises. Nascuda a l’octubre de 1914, fou el seu promotor l’enginyer industrial maniser Vicente Vilar David. En 1918 se’n col·locà la primera pedra, però no serà fins a finals de 1925 la inauguració oficial de l’edifici. És un ampli edifici d’estil historicista, amb un ampli vestíbul, una esplèndida escala a dos mans d’estil renaixentista i un pati central amb una galeria alta que dóna accés a les dependències de la planta alta.

 

La fàbrica de Francisco Valldecabres. De l’antiga fàbrica sols queda l’artística façana, que hui dóna pas a una placeta entre edificis. Destaca en la façana un gran arc de mig punt –la porta d’entrada– rematada per un arc conopial acaronat i inscrit

en una volada rectangular, amb dos medallons.

 

El convent de les carmelites descalces. Convertit des de 1985 en la Casa de Cultura i Joventut, és un edifici que combina elements clàssics i neogòtics. Fou construït entre 1926 i 1927 per a albergar una comunitat de carmelites. En el recinte

es construí una església de rigorós estil neogòtic, amb un claustre d’estil renaixentista i un ampli jardí com a elements destacables del conjunt.

 

L’Aeroport. En els primers decennis del segle XX es barallaren diverses possibilitats d’emplaçament d’unes instal·lacions per a un aeròdrom de València. Finalment l’escollida fou Manises. Després d’una entrevista de l’alcalde de Manises, José Carpintero Alpuente, amb l’aviador Alarcón, il·lusionà un grup de manisers que prepararen en menys de 24 hores els terrenys que serien el germen de l’actual aeroport. Els seus terrenys i infraestructures inicials es regularen per una ordre de 30 de desembre de 1932 i s’inaugurà oficialment en plenes festes falleres de 1933.