Però tornem sempre a l’Albufera, recreem-nos amb aquest privilegi, visitem-la amb tota la calma del món. I procurem visitar-la amb la gent de l’Albufera. No té preu.

ANTONI LÓPEZ I QUILES
Papers de l’Horta, núm. 5 (primer semestre de 1996)

Quan les circumstàncies –jo en diria la Providència– t’obliguen a viure fora del teu poble, el fet de recuperar-lo es converteix en un moment singularment llampant de la vida. En tornar a Catarroja per la pista de Silla i entrar al Camí del Port, la silueta del poble se’t queda perfectament dibuixada en l’horitzó i et colpeix la ment amb força: allò no és només l’espectacular representació dels contorns d’un municipi, sinó que en la part inferior del dibuix hi ha cases autèntiques, amb persones reals, amics i familiars que has hagut d’abandonar, gent que coneixes o no, però que són els teus, la teua biografia, la teua història. I des de «baix», cada una d’aquelles realitats eleva al seu «dalt» desitjos, frustracions, esperances, fracassos, il·lusions, convivències i desvivències, lluites i aburgesaments, amors, enveges, insolidaritats o compromisos...

 
Catarroja és el «meu» poble no com una ficció literària, sinó des de la completesa de tot el seu ser. Per això vibre, m’entusiasme quan en recupere la silueta, la memòria, la gent. L’esveltesa del campanar de Sant Miquel –el més esvelt de l’Horta Sud– emergeix amb la força de la vida; quan el veig, sempre pense que, a la seua ombra, s’han produït els moments més importants de la meua vida (allà vaig ser batejat, confirmat, allà vaig dir la meua primera missa; allà també tingué lloc el funeral dels meus avantpassats), i els de la vida de tots els catarrogins, fins a l’any 54, en què la bellament sòbria ermita de Sant Antoni passa a ser parròquia. Ara, la vida ha canviat molt i l’edifici més alt és la torre de comunicacions, però estic convençut –amb la major part dels catarrogins– que no pot competir amb Sant Miquel no solament per estètica, sinó per raons existencials: Sant Miquel arreplega molta vida.
 
Darrere deixe un talismà, l’Albufera, que és un bigarrat muntó de records i d’experiències, perquè vull entrar al poble. Tornarem en acabant al llac. L’urbanisme modern m’obligarà a fer una gran volta i entrar pel costat del barranc de la Rambleta. L’obligació de fer tan gran gir està matant el barri de les Barraques –el meu barri–, al qual li han llevat els accessos, l’ajuntament, i potser la memòria històrica, però la passejadeta fa reviure els meus carrers, els sinuosos al voltant de l’església –L’Aire, Les Corts–, els que ens fan present tant de patiment en la riuada (noms dels qui es bolcaren generosament a ajudar-nos: Terrassa, Sabadell, Diputació) o els que t’impedeixen oblidar la vinculació de les Barraques amb l’Albufera (Del Port, La Canya, El Fus); tant, que em vénen a la ment aquells pescadors que, fa temps, hem contemplat al carrer repassant xarxes o fent mornells; carrers de gent d’Albufera.
 
Perquè el llarg gir fa pensar en la gent. Diuen que el veïnat de les Barraques és dipositari dels més vells, dels més ancestrals orígens de Catarroja; jo no ho sé, i la veritat és que no em preocupa molt, però sí que sé que són els hereus d’una preciosa cultura que, maltractada a colps de pseudomodernitats, està en perill de desaparéixer. I sé com ha treballat i treballa aquella gent per preservar l’entranyable herència que ha obtingut dels seus pares i dels pares dels seus pares;
d’entre els molts exemples que podria consignar ací, em quede ara com ara, en la gastronomia: ja penseu en els exquisits
allipebres –no cuinats per voluntat comercial, sinó des de l’estima–, però l’altre dia m’oferien una tenca tan curosament elaborada i amb un resultat tan gustós, que no hi ha restaurant dels cars de València que t’ho puga oferir; i n’hi ha molt més encara. Ah, la gastronomia de l’Albufera. O em quedaré també en la llengua que parla la gent de les Barraques, autèntica delícia de la parla ben feta, conservada de generació en generació; noms de vents, d’animalets del llac o de plantes,
d’accions pròpies del món albuferenc: diccionari de la bella parla que pocs literats han poetitzat, tret dels esplèndids
versos de Ramon. O em quedaré en les festes de Sant Pere, pescador ell també, que són expressió de tota una manera de comprendre el món, que constitueixen clara manifestació de la lluita de la gent de les Barraques per sobreviure des de la pròpia especificitat i enfront de tanta hostilitat ambiental, que són la prova de la potència cultural del barri. I espiritual; l’autenticitat de la devoció a sant Pere és perceptible en l’ambient. Baixeu, amb ells, un dia a l’Albufera acompanyant la imatge de Simó-Pere, fill de Joan, i ho verificareu. Passegeu-vos per les Barraques el dissabte de la festivitat o l’endemà increïble, el Dia del Gos, i comprovareu quina capacitat festiva i solidària (solidaritat i festa, això és religió). Diuen els vells que tot es perd, però en les Barraques percebreu tradició amb voluntat de persistència no carrinclona. Amb tant que actualment es fa en sèrie, ho visc com quan contemple treballs d’artesania, fets a mà.
 

Església de Sant Miquel

 
L’església parroquial de Sant Miquel, construïda en plena Guerra de Successió, i en la major part sufragada pel treball dels pescadors, és un compendi de moltes biografies personals i col·lectives; església plena de vida, deia adés. Tant, que en la
seua estructura mostra esplèndidament aquella manera de ser, aquell estil de vida de Catarroja. De concepció neoclàssica, hi conviuen, com poden, elements barrocs i peces romanitzants, trossos d’evocacions prerafaelites amb llums de rutilant
postmodernitat. I també des del punt de vista iconogràfic; l’aclaparadora presència de figures apòcrifes condicionarà –no debades– l’espiritualitat de la gent. I molts àngels i angelets, de totes les classes, formes i dimensions, com si feren falta
molts missatgers, molts enviats, moltes mediacions. El titular n’és un àngel, l’arcàngel, per ser més exactes, de no molt forta devoció al poble, contràriament al Crist, el Santíssim Crist de la Pietat, de factura molt bella i de devoció més intensa.
I moltes «Mares de Déu» també: del Carme, l’Assumpció, dels Desemparats, del Roser, la Miraculosa, dels Dolors; devocions de tots els colors que ara pareixen reviscolar tímidament després d’uns anys de decadència. Déu dirà; però són igualment admirables els esforços per conservar-ne les devocions.
 
 
Sant Miquel, per a molt més que per a la vida religiosa, encara és un aglutinador de tot d’aspectes de la vida local. El temple, després de repristinat –per bé que hi falta molt– continua sent centre d’atracció del poble, tot i que la vida administrativa s’ha traslladat a àmbits més «lluïdors». O això creuen. I és la parròquia la que ens obri pas a l’altra zona tradicional del poble. Carrers solemnes, com el Major, estilitzats com el Llarg, o d’àgil comerç medievalitzant –Plaça Vella– ens situen en la Catarroja agrícola, sempre tan dinàmica; amb història i llegenda, com per exemple una insurrecció popular durant l’època medieval o un conjectural passadís que va des de l’església a la casa del senyor feudal. Cases d’imatge decó o modernista –sempre n’hi ha alguna de mal gust, però ben poques– exterioritzen un dipòsit d’aquella elegància natural que també diuen que s’està perdent en benefici de la cultura del plàstic. Però no ha desaparegut; intenta perdre’t tu, amic lector, per aquells carrers i podràs passar bons moments estètics. No debades l’estil de la casa catarrogina ha merescut més d’un estudi i atenció fotogràfica. No debades, el personal ha recuperat el bon gust i ha fet que moltes d’aquelles cases, a punt de ser substituïdes per finques més o menys serials, ens tornen a oferir un paisatge urbà fascinador.
Estem passejant per la Catarroja tradicional, la clàssica, la que ha estat protagonista d’una història que ha merescut una gran preocupació investigadora.
No voldria comparar, però no sé si pobles de dimensions anàlogues, o fins i tot més grans, podran exhibir tanta i tanta història escrita, tanta tradició estudiada; però no m’importa tampoc el parangó, el cas és que per aquells carrers i escasses places batega el cor dels vells catarrogins que han fet que el poble siga com és: revoltes i concòrdies, esperances i lluites. Llegir aquella història i passejar pels seus carrers és com actualitzar-la, fer-la present des de la complexitat de voler viure modernament i, al mateix temps, preservar els elements que configuren la pròpia especificitat. Però el poble creix. L’anomenat Carrer Nou ja exhibia novetat en el segle XVII; és a dir, el topònim està traduint un increment demogràfic en la centúria de ferro, que no ha cessat fins als nostres dies. 

El mercat

La zona del mercat –també el mercat indica expansió econòmica– és el lligam entre dos sectors urbans clarament
diferenciats. Aturem-nos, un instant, a contemplar-lo, i en acabant, entrem dins d’un dels àmbits més assenyaladament acolorits del poble. L’edifici presenta una imatge compacta que sempre m’ha evocat –exagerat com sóc– el record de les pagodes orientals a causa de l’estil de les quatre torres cantoneres que flanquegen cadascun dels costats. En l’interior tornem a captar l’ambient característic propi dels llocs no contaminats.
Estic convençut de ser un privilegiat, perquè alguns escriptors se n’han d’anar a països exòtics per a viure la mateixa experiència que jo puc viure a ma casa. Per ací passejava, amb fruïció, Jesús-Ernest Martínez Ferrando (mon tio Ernesto, m’explicava la neboda), aquell gran arxiver i narrador, com segurament d’ací es nodriria també Blasco Ibáñez a l’hora d’aconseguir d’una collita tan exuberant per al republicanisme.
I ara, a punt d’acabar el segle XX, la collita de Don Vicent, mutatis mutandis, continua vigent en la sociologia electoral dels meus paisans.
I prompte arribem a «la Carretera», el Camí Reial de València a Madrid que es va construir com a conseqüència del creixement econòmic del segle XVIII i que ara és concreció d’un altre creixement, el de l’expansió de la dècada dels seixanta, amb enlairament dels edificis i mòdiques pretensions estètiques. El Camí Reial té tres elements desacobles: el primer, l’Hort de Vivanco. Hort és la denominació que a Catarroja reben les cases rurals (n’hi ha que són autèntiques meravelles arquitectòniques), però la presència d’un blasó nobiliari i el desig d’exalçar-lo del moviment reivindicatiu que generà li han atorgat l’aparatós apel·latiu de «Masia-Palau Hort de Vivanco». És, en efecte, el motiu de major densitat reivindicativa del nostre poble, però crec recordar que el lema amb què es reclamava que no fóra convertit en anodí edifici postmodern era «L’Hort de Vivanco per al poble, Casa de Cultura». La primera part quasi es va assolir, però no la segona; ara és l’ajuntament.
Allí es va voler instal·lar la primera corporació democràtica, a la qual no li faltaven ínfules aristocratitzants, de manera que, per damunt de l’escut nobiliari que era propi de la construcció (d’aquella burgesia agrària que es va ennoblir en el segle de les perruques), el nou Consell Municipal va fer instal·lar l’escut que ara identifica el poble –disseny de dubtosa legitimitat històrica–, amb el desig d’expressar la identitat dels nous propietaris. A canvi, sobre el solar de l’antic cinema «Progreso» (de títol també significatiu) es va construir l’actual Casa de Cultura, segons uns magnífics plànols. Darrere de l’Hort de Vivanco hi ha la Plaça Major, elaborada amb més excel·lència estètica que no social, i nou centre de la població.
La segona fita històrica és ja record, memòria del nostre passat. Al Camí Reial hi havia l’antiga ermita de Sant Antoni, sòbria construcció del segle XVI, d’elegant estil franciscà italianitzant. Les dèries renovadores del postconcili ens l’han convertida –ai!– en església de gust si més no qüestionable adherida a un edifici multifuncional.
Don José María Serra, aquell bon home que va ser rector de Sant Miquel durant tants anys, ho denominava «magatzem de taronges». La parròquia de Sant Antoni aglutina, per tant, un sector de població nou –i no tan nou–, que busca elaborar
arrels, tradicions i estructuració pròpies. O, en tot cas, recuperar les perdudes.
Era el referent religiós del barri que té l’expressiu nom del Raval, però amb els canvis que he comentat, s’hi està resituant.
I la tercera és el pont que es va haver de bastir quan l’època de construcció de la carretera. Els forts corrents
expansionistes dels seixanta li van mutilar les solemnes baranes, però vist des de baix, des del barranc
de Xiva, impressiona la solidesa i bellesa amb què va ser pensat. El pont i l’Hort de Vivanco gaudeixen de contemporaneïtat cronològica i de funció, perquè l’un no s’entén sense l’altre.
L’itinerari que estem seguint ens permet visitar el barri de Tramviaires i el del Raval aproximadament, esquerra i dreta del Camí Real. Tenen una altra entitat; són distints. No dic millors o pitjors, sinó que crec que s’hi respira un altre aire, conseqüència cadascú del moment històric de la seua respectiva consolidació. Dels Tramviaires vull subratllar la memòria
que hi guarda de Bertomeu Llorens, un dels pocs poetes de l’esperit que podem exhibir al poble, un jove inicialment anticlerical que acabà com a soci de l’Opus Dei. Diuen que va fer la tesi sobre l’Albufera, segurament des de l’angle antropològic –però vés a saber– i no estaria gens malament recuperar- la, si ens la deixaren llegir, naturalment. 
 

Antics rajolars

El Raval, però, està més elevat (a l’Horta, parlar d’elevacions ens exigirà filar molt prim) i fins i tot trobarem algun desequilibri per a passar d’un carrer a un altre. M’expliquen que el tipus d’economia que el promou també té les seues pròpies característiques.
Siga com siga, val la pena no perdre’s una passejadeta pel Raval, per a degustar estils preciosos. De l’antic Rajolar de Chapa, Don Crescencio, en queda la memòria –ja poca– i un rutilant fumeral, indici d’aquella incipient industrialització local.
L’actual urbanisme generat en torn d’aquell fumeral ha merescut de ser anomenat «plan chimenea» pels responsables de la planificació.
I, finalment, les Finques. Així d’explícit era el nom que rebien les noves construccions fetes a redòs de l’expansió  conòmica dels seixanta per a acollir els contingents d’emigració que s’hi van produir. Al voltant d’una avinguda amb topònim revelador –la Rambleta, que ni durant el règim anterior no li canviaren el nom–, van emergir les primeres «finques», edificis elevats als quals els catarrogins no estàvem acostumats. Allà trobareu l’escola més antiga que conservem, dedicada a Esteve Paluzié, un renovador pedagògic del segle passat nascut a Olot però que va exercir ací el seu magisteri.
Catarroja, agraïda, li dedica un grup escolar. Aquest grup escolar té darrere un parell de centres més, el Jaume I i l’Escola Universitària la Florida; el primer és públic, mentre que el segon és producte dels esforços del cooperativisme valencià i
dota el poble d’un centre d’alçada universitària. I això és bo; molt bo.
L’avinguda de la Rambleta està flanquejada per un parell d’esglésies de raquítica concepció postconciliar, el Pilar i Maria Mare de l’Església i inaugura, com deia, l’últim tram del poble que visitem. És model d’urbanisme del franquisme, i no té elements d’interés. L’expansió «unifamiliar» (és que n’hi ha, de plurifamiliars?) i l’elevada torre de la Telefònica ens faran quasi eixir del poble, no sense recordar que a l’Hort de Pepica s’han trobat vestigis de poblament romà, com ara monedes, ceràmica sigil·lata, etc. Aquestes troballes poden competir amb les de l’Alter, a la marjal de l’Albufera, o amb les de la Plaça Vella a l’hora de pensar en els orígens del poble, però tant fa. No està gens malament acabar amb Roma.
Perquè Catarroja ha estat capaç d’acollir molta història. No parlaré, ara, dels nombrosos treballs publicats que intenten recuperar el passat (perquè la millor recuperació de la història és viure el present amb intensitat), sinó que constataré
només els increïblement nombrosos intents d’entendre el significat del poble, sobre el qual hi ha versions per a tots els gustos. Al veïnat li preocupa el fonament de la vida actual. Mireu, no obstant això, que tots els intents acaben rimant
amb «roja», fins i tot molts poemes d’extracció popular. No sé si la facilitat de la rima ho fa tot molt líric, però l’intent sí que és ben poètic. I contemplar el poble, també.
Després de visitar-lo, amb ulls atents (a Cavanilles, en el segle XVIII, li costava molt anar d’una punta a l’altra), ens sorprendrem gratament de com un poble que ha arribat a sofrir tanta pressió despersonalitzadora conserve tant de la seua personalitat, que conserve una multiplicitat de facetes identificadores, de referents històrics en la seua concepció. He volgut remarcar, i no debades, els esforços dels catarrogins per preservar unes formes culturals que els són pròpies, biogràfiques,
perquè estic convençut que té molt de mèrit. M’he deixat molt perquè el director de la publicació considera que ja ha tingut un excés de generositat concedint-me tantes línies i perquè pense que sempre és millor la incitació al descobriment que no el fet de desvelar-ho tot.
Però tornem sempre a l’Albufera, recreem-nos amb aquest privilegi, visitem-la amb tota la calma del món. I procurem visitar-la amb la gent de l’Albufera. No té preu.

Fitxa del poble

Catarroja
22.904 habitants
  • Extensió:13 km2
  • Altura: 10 msnm
  • Ayuntamiento: Camí reial, 22 46470 Catarroja
  • ajuntament@catarroja.es
  • 96 126 13 01
  • http://www.catarroja.es