Alaquàs mai no ha deixat de ser poble definit i amb idiosincràsia pròpia. Per molts habitants que tinga, per moltes finques que construïsquen, per moltes modes que ens importen, Alaquàs continua sent el poble de llauradors i perolers que viu del treball de la terra.

RAFAEL ROCA RICART
Papers de l’Horta, núm. 6 (segon semestre de 1996)

Alaquàs se’m fa perenne en la mirada. En l’esguard dels seus carrers, en el discórrer de la gent que l’habita i en la vivència de les festes i tradicions d’aquest poble de l’Horta on m’ha tocat de nàixer, trobe l’alé que em dóna vida.

Tot allò que m’envolta, tot allò que forma part del meu ser, del meu microcosmos particular (físic i espiritual), m’evoca d’una o d’altra manera Alaquàs: les persones, els edificis, les creences i tradicions són per a mi la mesura de totes les coses; amb ells ho compartisc tot. Quan t’adones que viure una determinada quotidianitat et produeix satisfacció i alegria, és que et trobes a gust amb allò que t’envolta. Quan no et canses mai de passar pel mateix carrer, de saludar la mateixa persona, quan admires un monument o un paisatge que has vist centenars de vegades, quan tens deler de participar en la mateixa festa, és que estimes el poble que t’alberga i la gent que t’acompanya.

Alaquàs, que significa «Els arcs», hui és un poble gran que ha vist com la seua configuració vital i urbanística era modelada segons els cànons de la gran capital que té pròxima. València ciutat ha escampat els seus criteris estilístics i existencials arreu de tota l’Horta. Tanmateix, Alaquàs mai no ha deixat de ser poble definit i amb idiosincràsia pròpia. Per molts habitants que tinga, per molts edificis que construïsquen, per moltes modes que importen, Alaquàs continua sent el poble de llauradors i perolers que viu del treball de la terra. Potser els descendents d’aquells llauradors i perolers  treballen hui a les fàbriques de mobles, o potser estudien a la Universitat; potser, fins i tot, mai no s’hagen embrutat les mans: tant fa, Alaquàs ha viscut sempre de la terra. Com que descendisc de nissaga camperola conec bé quines són les característiques del fang. L’he tocat moltes vegades, en distingisc el color, les seues múltiples morfologies, la seua olor i, fins i tot, quan he caigut a dins d’alguna séquia o d’un camp acabat de regar, n’he tastat el gust, i vos assegure que a Alaquàs es respira fang.

Des dels Fondos fins al Bovalar, des del Terç fins al camí de la Curra, ni l’asfalt, ni els pisos, ni les fàbriques no han pogut esborrar eixe gust a fang –terra i aigua– que sempre ha posseït Alaquàs i que tant m’agrada. Amb ell,
Alaquàs encarna l’esperit de l’Horta. Si alguna vegada heu visitat l’- horta quan és coberta de rosada, si alguna vegada heu tingut l’oportunitat de modelar l’argila amb les vostres mans, comprendreu de seguida quina ha estat la història d’Alaquàs.

Aldaia pel nord, Picanya pel sud, Xirivella per l’est i Torrent per l’oest, donen escàs marge per al conreu de les poques fanecades de camps amb què actualment compta Alaquàs. Hui la superfície que s’hi dedica és mínima, i els bancals han deixat pas a noves i dilatades barriades, quan no a polígons industrials i modernes urbanitzacions unifamiliars. No fa tant, però, els carrers encara eren de terra, i les persones en depenien. Eren els temps en què a Alaquàs de la boca es feia cul –la terra per a l’argila la portaven del Pla de Quart, diu que– i en què la major part del terme municipal era horta conreada a colp d’ aixà. Prodigiosament i de manera diàfana, cada any, de l’1 al 9 de setembre, Alaquàs reprén unes arrels que mai no ha abandonat i es torna d’argila. Torna a ser el poble que conegueren els nostres avantpassats, perquè els veïns viuen amb extrema intensitat la setmana de festes. Vos assegure que, d’una manera o d’altra, tot el poble s’hi involucra; i qui no s’hi involucra és perquè no és poble. Comencen amb el pregó, que tradicionalment proclamava l’alcalde i que darrerament recita una destacada personalitat, de la cultura, de la ciència o de la política. I la primera activitat massiva i popular és el concurs de paelles. Des dels jóvens més jóvens fins als vells més vells, tots s’agrupen i acudeixen al solar contigu al mercat d’Alaquàs (on després es muntaran les mascletaes) per a guisar –fer– una paella. Mai no he vist tanta i tan diversa gent d’Alaquàs junta en un espai de terreny tan reduït. Tot el món fa i menja la seua paella. I entre crits, cants, rialles i poalades d’aigua, el fang fa la seua aparició en escena. No manco festiva, lluïdora i multitudinària resulta la desfilada dels Moros i Cristians Perolers, que sembla haver començat a arrelar.

Quaderns d’Investigació

Al costat de tanta gresca, ja fa quinze anys que Alaquàs també és capaç d’editar, amb periodicitat anual, un volum d’història local que un gran sector de la població espera il•lusionat. Es tracta de Quaderns d’Investigació d’Alaquàsi la seua presentació és cita obligada i estel•lar de les Festes patronals. Amb aquesta lloable publicació Alaquàs, recupera i es congratula amb les seues arrels; de terra, evidentment. El poble no pot oblidar que ha estat el bressol d’hòmens de la qualitat intel•lectual i del tremp valencianista del doctor Faustí Barberà, qui des dels anys vint dóna nom a un carrer ample i gran, i a qui se li hauria de dedicar –sense més dilacions ni excuses– l’Institut de Batxillerat local. Esperem que en aquest cas la ignorància i la ignomínia no s’agafen de la mà. A qui corresponga.

Però tornem al fang. No és per casualitat que l’any 1300 fóra un llaurador, mentre treballava amb dos bous el seu camp d’oliveres, qui fera topetar la rella de l’aladre amb una campana que miraculosament albergava la imatge de la Mare de Déu. Divina troballa! L’advocació –no calia donar-se-les d’original– s’imposava per si sola, i d’aleshores ençà, la Mare de Déu de l’Olivar, erigida en patrona d’Alaquàs, seu al santuari que fou edificat al lloc exacte on volgué aparéixer. Des d’allí vigila i recull els anhels i les esperances del poble. Cal dir que al principi la imatge de la Mare de Déu de l’Olivar fou portada a València, a la parròquia de Sant Nicolau, però ella, a la nit, travessant séquies i camps se’n tornava a Alaquàs. La prova n’és que a l’endemà tenia els peus bruts de fang. De fang de l’Horta. Si vos acosteu a venerar-la encara ho podreu comprovar. D’aquell primer passeig, la Mare de Déu de l’Olivar en va conservar el gust, i tots els anys els clavaris que la festejen la fan circular per les seues cases, on les dones més devotes del poble es reuneixen i, plenes de fervor, li resen i li reciten poesies. Són les tradicionals passaes, de casa en casa, i fan que la Mare de Déu se’n senta cofoia i ufana, digna.

L’església de la Mare de Déu de l’Olivar

Enclavada en les ruïnes de l’antic Convent de Mínims i convertida en parròquia el 1973, actualment l’església de la Mare de Déu de l’Olivar i els seus encontorns –la plaça, l’ajuntament i la font de Sant Francesc de Paula– conformen el centre neuràlgic del poble d’Alaquàs. Poques parròquies deuen existir a València amb la vitalitat i l’activitat de la Mare de Déu de l’Olivar. Compta amb dos agrupaments juvenils, grups de catequesi de tota classe, grup de reflexió, de la Salut, grup de matrimonis, de Caritas, de lluita contra l’atur... i amb un full parroquial informatiu – la Fulla de l’Olivar– que ja ha superat els 250 números.

L’Olivar, per si no ho heu notat, és la meua parròquia. A la cantonada de la plaça amb el carrer Major era ubicada l’antiga Casa del Sant: de Sant Francesc de Paula, patró d’Alaquàs; hui emergeix un imponent edifici en els baixos del qual algú, que no sabria identificar ni en el temps ni en l’espai, es deixà guiar pel carisma que encamina l’orde que fundà el sant i aconseguí que li fóra destinat un espai mínim, justet justet perquè hi cabera l’anda; i allí és on any rere any descansa una de les seues imatges, perquè l’altra té capella de luxe al temple de l’Olivar. Hui ja no parlem de la «casa», sinó del «quartet » del sant. Sort que sant Francesc tot ens ho perdona.

Carrer Major avall... el carrer Major d’Alaquàs té una aura especial. Hi succeeixen els esdeveniments més importants i entranyables per al poble: cercaviles, desfilades, processons, l’ encuentro, la cordà... ah, la cordà! Parlant de desfilades, si hui fóra el 8 de setembre, dia de la Mare de Déu de l’Olivar, estaria a punt de començar la volta de la processó. Jo vos recomanaria que ens sumàrem sense dubte a una de les manifestacions populars i devocionals més multitudinàries d’Alaquàs. Ja comença. Carrer Major avall, i després de deixar la Casa de la Vila, de balcó memorable (els qui ens miren un poc estupefactes són els representants del poble de Lanjarón, Granada, que vénen tots els anys per festes; no vos ho he dit, però Alaquàs està agermanat amb Lanjarón, els de la famosa font, i no em pregunteu per què que no ho sé), ens endinsem en el cor del poble. Allí trobarem algunes de les cases més emblemàtiques d’Alaquàs.

Abans d’arribar al bar dels Caçadors –l’Ateneu o Casino de la Plaça–, de l’època republicana, trobarem, a mà esquerra, el carrer del Centre, que enllaça amb el carrer dels Benlliure, antigament de les Eres. Vos informe que hi té seu l’Associació d’Ames de Casa. Continuem la nostra ruta i, ara a mà dreta, albirem el carrer del Venerable Sarrió, que amb el seu nom honora un dels fills més insignes del poble d’Alaquàs: Doménec Sarrió (Alaquàs 1609 - València 1677), destacat religiós del segle XVII, beneficiat de la Catedral de València, membre de la Congregació de Sant Felip Neri i autor del primer Ofici a la Mare de Déu dels Desemparats.
Però continuem, que ens agafarà l’ anda. A mà esquerra, el carrer de Sant Miquel torna a enllaçar amb el carrer de les Eres i ens permet veure, de lluny, la placeta dels Ollers. En pujant ens ve de pas.

Arribats en aquest punt el carrer Major s’estreta i s’estreta per a desembocar en la plaça de la Constitució, que és una d’aquelles places que, segons qui mana, li canvien el nom. Antigament la processó, en aplegant a aquest punt, pegava mitja volta i se’n tornava cap al Convent pel carrer de les Eres. D’un temps ençà, però, la volta de la processó ha estat normalitzada i racionalitzada per tal de ferla més acord amb les actuals dimensions del poble.

Tirem pel dret, doncs. Ja veiem el Castell-Palau, el monument més estel•lar i representatiu del municipi, i un dels més considerables de la comarca de l’Horta. Construït a finals del segle XVI per D. Luis Pardo de la Casta, és una gran mola de pedra que presenta una planta quadrangular amb claustre intern i les quatre torres de rigor. Però, ah! sorpresa, el Castell d’Alaquàs només té tres torres. Per què? Perquè una d’elles fou ensorrada en 1928, ja que amenaçava de caure i malbaratar les cases dels voltants.

El Castell és preciós, ja vos ho podeu imaginar; monument nacional artisticoarquitectònic des del 1918, també provoca vergonya: és de propietat privada i actualment s’utilitza com a saló de banquets per a bodes de Channel, brillantina i Dom Perignon. Visiteu-lo pel vostre compte, si podeu. Perquè no crec que vos conviden a cap d’aquests àpats de frac. Em sembla que el cartell de la porta anuncia que l’horari de visites és els dissabtes al matí.

Parròquia de l’Assumpció

Del Castell passem a la parròquia de l’Assumpció, la vella, la de sempre, la de tota la vida. De visió agraïda i de culte rigorós, el temple de l’Assumpció ofereix molts més encants dels que les vostres pupil•les podran percebre en un primer colp d’ull. Només un detall:fixeu-vos en el conjunt que forma la unió del Castell amb la parròquia; segurament es tracta de l’estampa més bonica d’Alaquàs.

Hui no tenim temps per a més. Potser demà, que és la festivitat del Santíssim Crist de la Bona Mort, i que la processó –per raons de pes– és molt més lenta, tinguem una nova oportunitat de contemplar el temple. L’església s’ho val. I la titular també. Continuem la processó i, tot girant a l’esquerra per l’antic carrer de la Séquia (com veieu les referències agrícoles no cessen), ens endisem en els carrers de la primera gran ampliació urbanística, del primer eixample. A un costat deixem el convent i l’escola de les monges doctrineres, de gran tradició a Alaquàs: la fundadora de l’orde, la mare Josefa Campos, era filla del poble. La processó continua cap amunt i s’interna en el territori de la Parròquia de la Santa Creu, la més moderna de les tres que hi ha a Alaquàs, conseqüència de les necessitats espirituals de la gran emigració dels anys seixanta i setanta. El Barri de la Santa Creu és un dels més carismàtics d’Alaquàs, tant que posseeix personalitat pròpia. Fixeu-vos si és així que fins fa ben poc organitzava les seues festes al marge de les del poble. Hui les ha integrat, i cal felicitar-lo per l’esforç. Una de les boniques tradicions que encara no s’han perdut completament a Alaquàs és la de les festes de carrer. El carrer de sant Jeroni n’és un bon exponent, però potser serà millor que ho deixem per a una altra ocasió. Que el ciri és curt i la processó llarga.

En arribar a la Creu, la processó canvia de rumb i se’n torna cap a l’Assumpció travessant pel Barri de la Mare de Déu del Carme, popularment conegut com «Socusa», nom de l’empresa urbanitzadora. Aquesta és una zona construïda als anys seixanta amb escassos recursos econòmics. Com es feien moltes coses per aquells foscos anys, vaja. Quan arriba al Castell, la processó s’interna en el carrer de les Eres i reprén la que fins fa poc havia estat antiga volta. El carrer és estret i de difícil trànsit per als cotxes, una de les característiques que ens indica que ens trobem a la part més antiga d’Alaquàs. Prompte arribem a l’entrada de la placeta dels Ollers, un dels espais més emblemàtics del poble. Els Ollers és un «cul de sac», en el millor significat de l’expressió, ja que només té una única entrada. Això provoca que siga un lloc recollit, silenciós, que ha sabut arrecerar algunes de les estampes més antigues i tradicionals d’Alaquàs. Juntament amb el fet que històricament albergava la majoria de les peroleries locals, el converteixen en un dels llocs més idíl•lics d’Alaquàs. Ai! les peroleries... Actualment només sobreviu la del tio Vicent «el de Morimos». Esperem que mai no li falte venda. Fins no fa molt la placeta dels Ollers allotjava el mercat municipal, però amb l’expansió econòmica dels anys huitanta les autoritats locals feren bé de traure’l i fer la plaça per a vianants per tal de preservar l’agradable espai que, mínimament cuidat, hui encara pateix malsoms de pàrquing automobilístic.

Carrer de les Eres amunt, tornem a deixar (ara a mà esquerra) el carreró de sant Miquel; una mica més avant, a mà dreta, el carrer de l’Arbre; carrer del Centre, carrer de Sant Hipòlit, carrer del Convent i pràcticament ja som de nou a l’Olivar. Quan hi arribe la Mare de Déu ens disposarem a escoltar un dels actes musicals i devots més bonics d’Alaquàs i de tot València: el Cant de la Carxofa, que té arrels en les representacions del teatre assumpcionista medieval i que guarda estrets lligams amb la festa del Misteri d’Elx. (Al volum de Quaderns de 1988 hi ha un estudi que en parla). L’angelet, la Banda Municipal i el cor ens adelitaran les oïdes. L’endemà, dia 9, es repetirà el cant, aquesta vegada en honor del Crist de la Bona Mort i a les portes del Castell. Finalitzat l’acte, podem anar a sopar al bar del Musical, que sempre és un lloc gran, còmode i distés, on la tia Paqui prepara uns bons entrepans.

El Musical d’Alaquàs («Music Hall» per als amics), fou construït l’any 1958, i és la seu de l’única banda de música que actualment té el poble: la Unió Alaquasense Musical. Ara es troba en plena expansió: s’han ampliat els locals, les seccions de la Banda, s’ha creat l’Escola de Música «Mestre Medina» i es fan nombrosos tallers de balls, tabal i dolçaina. Això i el fet que el poble compte amb dues corals, l’Orfeó Polifònic i el Cor Cant i Cantors, em fa pensar que Alaquàs s’estima la música. I el teatre. Perquè aquests mateixos locals del Musical donen espai al grup de pràctiques teatrals «El Teatret», que té més de seixanta anys d’història i que darre¬ra¬ment sembla haver rebut un gran impuls humà i institucional. Tant de bo el sàpia aprofitar. El sopar haurà de ser ràpid perquè, entre unes coses i altres, s’ha fet la mitjanit i ja van en marxa els preparatius de la cordà. És difícil, ben difícil, descriure la cordà d’Alaquàs. És millor viure-la. Si més no des del balcó de ca Presen. Diuen que la més gran de totes les que es fan arreu del territori valencià és la de Paterna, però jo estic convençut que la d’Alaquàs la supera en gent, en coets, en durada i en intensitat. Cal tapar- se bé, perquè el foc no fa bromes i el perill de cremar-se és alt. La cordà és una dansa de foc i fum, de pólvora encesa. És la forma que té el poble de fer festa, d’honorar el Crist mort i ressuscitat. Jo em sume a la cordà i vos puc assegurar que les sensacions que s’hi experimenten no es descriuen amb paraules. Si és cert que hi ha infern, i si és cert que l’infern crema, la cordà ha de ser d’allò més semblant: un tast.
L’orgull més gran dels clavaris del Crist –que en són els organitzadors– consisteix a aconseguir que durant tot el temps que dura l’acte el foc no s’apague mai, i que sempre n’hi haja la màxima intensitat possible. Cosa que no resulta fàcil. A la gent d’Alaquàs, com a bons valencians, els agrada la pólvora, i les mascleta es dels dies de la Mare de Déu i del Crist no tenen ni punt de comparació amb les que per falles dispara València. En qüestions de pólvora (com en tantes altres coses), els caneus («nom satíric que donen als habitants d’Aldaia», segons el diccionari Alcover-Moll) ens fan la competència, però em consta que enguany els ha quedat prou clar qui mana per ara.

Poble de clavaries

Alaquàs és el poble de les clavaries. Les clavaries són la seua forma d’estructuració social i d’organització festiva. En poques cases del poble trobareu una llar on algun membre de la família no haja estat clavari alguna vegada. Cinc clavaries anuals perfectament definides impliquen, socialitzen i mobilitzen tot el potencial humà d’Alaquàs: Sant Miquel i la Mare de Déu dels Dolors atorguen l’experiència als fadrins i els presenten en societat; el Crist dóna força i lluïment als jóvens casats o casadors; i la Mare de Déu de l’Olivar i l’Assumpció encomanen el bon funcionament del poble i la seua preservació espiritual als pares i mares de família.
Les clavaries són els vertaders motors de les devocions i de la participació ciutadana, festiva, religiosa i popular. Voleu un exemple: els clavaris de la Mare de Déu de l’Olivar d’Alaquàs de 1992 organitzaren, per primera vegada, un Certamen poètic a la patrona del poble i titular de la parròquia. En acabar la festa decidiren de constituir-se en associació cultural i continuar convocant el concurs any rere any. D’aleshores ençà, el Certamen Poètic a la Mare de Déu de l’Olivar no ha deixat de celebrar-se i de canalitzar, líricament, els efluvis místics del poble d’Alaquàs. I ha crescut. Per cert, que de la tradició poètica d’Alaquàs també haurem de parlar algun dia, eh, mossén Josep Pla? Fins i tot en el cas de no comptar amb el suport de la corporació municipal, sempre important, les clavaries aconseguirien tirar endavant les Festes d’Alaquàs, perquè el poble té una capacitat organitzativa i socialitzadora sorprenent. I si vos descuideu, vos enganxarà. Alaquàs hui és un poble modern i gran, industrial i creador de riquesa.

 Amb serioses ofertes culturals i amplis serveis educatius –primaris, secundaris i mitjans–; també disposa de fonamentals mitjans de comunicació local: Ràdio Alaquàs, Tele Cable, La Gaseta, La Fulla de l’Olivar... que possibiliten la informació i la interrelació de la comunitat humana. Així mateix, posseeix una vitalitat juvenil realment envejable. Els nombrosos grups en què s’aixopluguen els jóvens del municipi (Júniors, Agrupament Escolta Argila, Pas de Pi, UAM, corals... i me’n deixe molts), en donen fe. I el millor de tot és que amb el pas de les generacions, l’evolució dels costums, la tecnificació del nucli urbà i el creixement de la població, Alaquàs mai no ha deixat de fer gust de fang: això forma part del seu paisatge íntim. Deu ser perquè tot el món sap que Alaquàs troba en el fang la seua història, la profecia del seu demà. Si en teniu algun dubte, el tio Miquelet «el Garrofí» vos ho aclarirà. O el tio Pepe «el de Guia». O el tio Paco «el Godoi». O el tio Vicent «el Ratllat». No hi ha ningú més autoritzat que ells per a parlar-ne.

Fitxa del poble

Alaquàs
30.177 habitants
  • Extensió:4 km2
  • Altura: 42 msnm
  • Ayuntamiento: C/ Major 88
  • info@alaquas.org
  • 961519400
  • http://www.alaquas.org